Maite Ocaña: “El MNAC ha d'arribar fins als anys setanta”
els límits · La directora del MNAC creu que el discurs del museu s'ha d'aturar amb l'eclosió de l'art conceptual i que, ara per ara, no pot abordar l'art més actual miró, dalí, picasso Reforçar les avantguardes és, a parer de Maite Ocaña, el més urgent per al museu. Sense Miró, Dalí i Picasso, el MNAC és un museu “decapitat”
Deixo per al final de l'entrevista una pregunta que sé, més aviat intueixo, que la inquieta. Aquest any s'acaba el contracte que la lliga com a directora del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). Confirmo que la pregunta la incomoda, tot i que em respon amb una naturalitat total: no té “ni idea” de què decidirà el patronat del museu. Tot i que no m'ho assegura, diria que té ganes de continuar. Més que res perquè Maite Ocaña no para de parlar de qüestions essencials per al museu pendents de resoldre.
El dia de la presentació a la premsa de l'exposició de Courbet i el realisme català, va dir que fa dos anys aquest projecte hauria costat el doble. Vol dir això que abans regnava l'opulència o que ara són temps de misèria?
Tots els museus del món estan fent un exercici de contenció de despeses. Tots. La realitat ens hi obliga. En el cas de Courbet, val a dir que un cas paradigmàtic, hem editat un catàleg molt reduït de cost i tota la part gràfica de l'exposició s'ha fet des del museu mateix –abans es produïa a fora–. L'equip de comissaris ha evitat fer venir obres que no fossin essencials. Han evitat els préstecs que eren evitables, s'han concentrat les procedències de les obres i s'ha mirat de portar peces al més pròximes possible, cosa que abans es mirava poc, molt poc. Val a dir que les empreses de transport, conscients que han perdut molta feina, també han reaccionat i han abaixat preus. Per tot això surt una exposició per la meitat de preu. Ah, i no oblidem que per les assegurances tenim la garantia de la Generalitat, per bé que no tothom l'accepta. Hi ha propietaris que imposen la seva companyia. Només si paga la pena l'obra, ho acceptem.
Però la meva pregunta és: tot això és una estratègia provisional en espera de temps millors o definitivament ha començat una nova era d'austeritat en els museus?
Jo estic convençuda que vindran temps millors, en el sentit que no haurem d'assumir tantes renúncies. Ara bé, també et dic una cosa: a mi aquest exercici de contenció no em frustra gaire. Més aviat m'estimula. Que el catàleg és molt auster? També és més modern. Hi ha catàlegs molt luxosos i el seu contingut és res. Que no han vingut obres de procedència molt llunyana? En tot cas, eren obres que, sí, haurien enriquit l'exposició, però en cap cas la seva absència ha alterat el discurs. És que jo tinc molt respecte pel diner públic.
Alguna cosa irrenunciable passi el que passi?
Tot el que posi en perill el patrimoni, per exemple la vigilància. Les exposicions s'han reduït arreu del món. Nosaltres mateixos fa un any que rebem moltíssimes menys demandes de préstecs. Hi ha un debat obert de fa temps, no és d'ara per la crisi, que plana en els cercles dels museus: s'han de fer o no s'han de fer exposicions? Fa poc algú em deia: “Les exposicions es podrien anul·lar”. És obvi que hi ha hagut un ús i un abús d'exposicions. I el cert és que moltes exposicions no aporten res, són totalment supèrflues. La crisi ha fet una selecció que era necessària.
I vostè creu que no s'han de fer exposicions?
No, jo no hi estic a favor, ni molt menys, perquè penso que les exposicions són una manera d'atreure la gent al museu. Ara bé, només crec en les exposicions rigoroses. I entenedores per al gran públic. Les exposicions per a quatre entesos no m'interessen.
Vostè que té línia directa amb directors de museus de tot el món, com veu que afronten a fora la crisi?
La crisi s'ha imposat a tot arreu. Els directors de museus pateixen. Ara bé, a França o a Alemanya, on hi ha una cultura museística molt més consolidada, tenen un coixí que ho fa tot molt més suportable. Abans de la crisi, ells partien d'un llistó molt més alt que nosaltres. És que aquí no és que estiguem malament ara, és que ja ho estàvem abans! Ni ara ni abans hi ha hagut diners per als museus, aquest és el nostre gran problema. Però, és clar, el director del Metropolitan Museum de Nova York, Philippe de Montebello, em va dir, quan els museus americans, privats, es van ensorrar i buscaven com bojos nous patrocinis i van deixar de fer exposicions amb obres que no fossin de les seves col·leccions: “Quina sort teniu els museus espanyols perquè sou públics!”. I així és...
Què li va semblar la manifestació contra les retallades en la cultura?
Està bé que la gent es manifesti. Va ser lògic el que va passar. D'acord, jo accepto que s'ha de retallar. Però també exigeixo que s'ha de prioritzar. S'ha de decidir: “Això pot esperar i això no”.
La cultura pot esperar més?
No! De cap de les maneres. La cultura no pot desaparèixer del mapa. Vull dir que si assumim que s'ha de retallar en tots els àmbits, i per tant també en cultura, s'han de prioritzar unes coses i posposar-ne unes altres.
Quines?
Crec que ara toca consolidar el que hi ha, no podem deixar morir el que ja existeix. Ara no podem deixar caure institucions, com el mateix MNAC, que tants esforços ens han costat. I, en canvi, crec que hi ha tot de noves aventures que cal deixar per a més endavant. Com t'he dit abans, a mi no em molesta fer aquest exercici de racionalització. Sempre, és clar, que pugui dur a terme els projectes que considero prioritaris. No tot ho hem de veure com una cosa negativa, en aquesta crisi: per exemple, ara, més que mai, és el moment més oportú per fer adquisicions. Perquè, no de totes les obres, però els preus són molt interessants. M'obsessiona incorporar noves obres a la col·lecció.
Què és el que li fa més por si es compleixen les noves amenaces de retallades?
El personal. Si la congelació de les plantilles dura massa anys, acabarem molt malament. Els museus necessitem una sèrie de personal especialitzat, conservadors, restauradors..., que no és fàcil de trobar i que no pot exercir gent inexperta. I si ara, a més, ens diuen que no es cobriran les baixes..., a mi això m'espanta.
És el MNAC un museu respectat a fora?
Jo et diria que és encara un museu poc conegut, no entre els especialistes, però sí pel públic en general. Evidentment, els especialistes respecten molt les nostres col·leccions. El romànic per la seva singularitat, el gòtic per la seva excel·lència.
Exposicions com ara Barcelona and modernity, l'any 2007, al Cleveland Museum i al Metropolitan Museum de Nova York, és el model a seguir per assolir més reputació?
Sens dubte. Pensa que des de llavors amb els responsables del Met ens tractem d'igual a igual. Hem estat de pega: el Museu de Philadelphia estava preparant una gran exposició sobre la Corona d'Aragó, però la va aturar per culpa de la crisi. Et diria que feia set anys que l'estaven treballant. Ells havien vingut aquí, nosaltres havíem anat allà... Itàlia també participava en el projecte. Era un gran projecte. En fi, una exposició molt cara, però ens hauria anat molt bé per posicionar-nos.
Com van les converses amb el director del Macba, Bartomeu Marí, per establir els límits cronològics dels dos museus?
Les converses estan aturades. No han tingut continuïtat.
Vol dir que no els ha convocat el nou conseller de Cultura, Ferran Mascarell?
Sí, encara no hem parlat d'aquest tema amb ell. Però estic segura que el té ben present.
Però havien arribat a alguna mena d'acord amb Marí?
Ell no ho té tan clar com jo. Vull dir que no, que no vam arribar a cap acord. Però d'aquí a dir que ens vam enfadar, cosa que algú sí que ha dit..., res de res. Estic d'acord amb ell que el menys important és on comença i on acaba un museu, que el discurs ha de ser lliure. D'acord, sí, però per clarificar les coses es necessiten els límits. Són imprescindibles. És veritat que parlàvem d'una col·lecció única, però així i tot els límits hi han de ser. El MNAC ha d'acabar als anys setanta, amb l'eclosió de l'art conceptual. No podem arribar fins a l'art d'avui perquè no estem preparats. Amb quina col·lecció? Amb quins especialistes? Hem d'anar a pams, i si algun dia podem incorporar l'art més actual ho farem. Perquè ara el més urgent és reforçar les avantguardes. Nosaltres ja tenim fet el projecte d'art modern que volem per al museu. M'agradaria tant poder-lo tirar endavant...
És imperdonable que no hi hagi ni un sol Miró al MNAC.
Sense Miró, Dalí i Picasso, el MNAC és un museu decapitat. Tenim Dalís, però cap de surrealista. Ens falten Picassos més primerencs: dos o tres, tampoc demanem més. I Miró, és clar, tampoc hi pot faltar. No volem treure patrimoni a ningú, però necessitem aquests tres artistes per fer coherent el nostre discurs.
Si no vaig equivocada, aquest any s'acaba el seu contracte de directora del MNAC, que era per cinc anys. Sap ja si renovarà?
Això no t'ho puc dir jo... Ara és un moment d'impasse, de continuïtat. La Generalitat encara no ha designat els seus membres al patronat, que és on s'ha de prendre la decisió. No tinc ni idea del que passarà. A més, jo també ja tinc una edat [l'any que ve complirà 65 anys].
Però vostè té forces i ganes de continuar?
[Pensa durant tres segons] Depèn, depèn de les condicions.
Per cert, què li sembla el nou rumb del Museu Picasso capitanejat per Pepe Serra?
Segueixo el programa del museu, sempre que puc, clar. Em sembla bé. El segueixo, però també he de reconèixer que el MNAC m'ha absorbit moltíssim. Aquesta muntanya, com dic sovint, m'aïlla de tota la resta.
Quan hi hagi la parada de metro, tots plegats estarem més connectats al MNAC.
Uf, sobre l'arribada del metro ja no sóc tan optimista. Quan vaig entrar al MNAC, parlaven del 2011. I ara ja no crec que ho facin fins d'aquí a no sé quants anys. Una autèntica llàstima, perquè el metro ens obriria una nova dimensió de possibilitats.
n
p