Economia àrab
Els negocis dels petrodòlars
La teranyina del petroli
Els països àrabs, a través dels seus ben dotats fons sobirans, s'han introduït en els accionariats de companyies de qualsevol lloc del planeta
Occident busca en els estats petroliers del Pròxim Orient la salvació de la seva maquinària financera
L'excedent d'ingressos dels països productors va en totes direccions
Dilluns passat, el president del govern de l'Estat, José Luis Rodríguez Zapatero, es vanava dels 300 milions per a recapitalització de les caixes d'estalvis que el seu homòleg qatarià, Hamad bin Jaber al-Thani, li havia promès durant la primera visita de l'espanyol a un dels països de l'or negre. “La inversió qatariana suposa un certificat de confiança”, va dir Zapatero. Sens dubte. Però també altres coses: el fet que tot, o quasi tot, és a la venda. Jaber al-Thani, a més, li va garantir 2.700 milions més per invertir en companyies energètiques i operadores de telecomunicacions.
Fa dues setmanes, Cepsa, la companyia petroliera d'origen espanyol fundada el 1929, va passar a ser controlada totalment per International Petroleum Investment Company (IPIC), un dels quatre principals braços inversors del l'emirat petrolier d'Abu Dhabi. IPIC va comprar el 48,8% de les accions de Cepsa, que fins llavors tenia la companyia energètica francesa Total.
A mitjan desembre, Sandro Rosell, president del Barça, segellava un acord de patrocini amb la Qatar Foundation, que depèn del mateix estat que durà 3.000 milions a l'Estat espanyol, per valor de 165 milions per als pròxims cinc anys.
Quatre dies abans que Zapatero, la visita a Qatar la va fer David Cameron, el primer ministre britànic. El cap de govern qatarià li va mostrar la disponibilitat del seu país per invertir en els bancs anglesos que ara romanen nacionalitzats com a conseqüència de la crisi financera del 2008. “Sobre qualsevol inversió en els bancs estatals o parcialment estatals, estem molt oberts. De fet, hem discutit algunes idees amb el premier. El nostre equip s'ha compromès i continuarà discutint totes les inversions al Regne Unit”, va dir Jaber al-Thani, en una conferència de premsa conjunta. Cameron es va mostrar caut. Encara és massa d'hora per parlar de la reprivatització –creu Cameron– del Royal Bank of Scotland o del Lloyds Banking Group, les dues entitats sobre les quals Qatar ja té clavats els ulls.
Massa rics
Els quatre exemples parlen de l'ambició –desmesurada?– i de la profunditat de les butxaques dels països del golf Pèrsic. Aquests països, a través dels anomenats fons sobirans (SWF, en les sigles en anglès), executen inversions d'abast global, sustentades totes en l'elevadíssim excedent de riquesa que produeix el petroli i el gas. Les seves xarxes s'estenen per tot el món a partir d'una teranyina empresarial que arrenca sempre del vèrtex de la cúpula de l'Estat que n'és el propietari i que es diversifica després en empreses subsidiàries que, a la vegada, en creen o en poden crear d'altres o bé participar en companyies de qualsevol sector.
Segons el Sovereing Wealth Fund Institut –entitat dedicada a l'estudi dels fons sobirans i l'impacte que tenen sobre l'economia global i les agendes polítiques dels estats–, d'aquests productes, n'hi ha 51 en actiu, dels quals 18 són propietat de països àrabs, inclosos els de perfil molt baix –i, per tant, de molt poca o cap repercussió global–, d'Algèria, Líbia i l'Iran.
El fons sobirà més gran del món és el d'Abu Dhabi (un dels Emirats Àrabs Units). El segueixen els de Qatar, Kuwait –el més antic del món, fundat a Londres el 1953– i el d'Aràbia Saudita. Estimacions fetes al final del 2009, que incloïen les pèrdues registrades durant la crisi financera del 2008, avaluaven els valors de les inversions d'aquests fons sobirans en uns 500.000 milions d'euros (Abu Dhabi), 61.000 milions (Qatar) i 146.000 (Kuwait).
Pel que fa al SAMA Foreing Holding, d'Aràbia Saudita, té uns valors xifrats en 318.000 milions. La seva activitat és, potser, una mica menys cridanera que la que els darrers anys han portat a terme les molt dinàmiques empreses estatals d'Abu Dhabi, Qatar o Kuwait, per bé que igualment important. El novembre passat, per exemple, el magnat saudita Alwaleed bin Talal al-Saud, nebot del rei d'Aràbia, Abdullah bin Abdul-Aziz, va comprar l'1% de les accions de General Motors, que el govern dels Estats Units acabava de posar a la venda. El cost: 363 milions. Alwaleed bin Talal al-Saud s'afegia, així, al selecte grup de multimilionaris del petroli àrab amb participacions en la indústria automobilística mundial.
La Qatar Investment Authority (QIA), l'òrgan empresarial de Qatar a través del qual s'invertiran a l'Estat espanyol els 3.000 milions promesos a Zapatero i els 165 com a patrocini per al Barça –en aquest cas a través de la Qatar Foundation–, té el 17% de les accions amb dret a vot a l'alemanya Volkswagen. QIA també té el 10% de les accions de Porsche.
Aabar Investments PJS, companyia del fons sobirà d'Abu Dhabi, té el 9,1% de les accions de Daimler AG, fabricant dels Mercedes-Benz. Amb aquest percentatge es va convertir en l'accionista majoritari de la companyia. Al final del 2009, Daimler AG, en associació amb Aabar Investments, va comprar el 75% de les accions de l'equip de fórmula 1 Brawn GP.
Kuwait Investment Authority (KIA), el braç financer de Kuwait, té, tanmateix, el 6,9 % de les accions de Daimler AG. A més, Kuwait, a través d'Investment Dar, és el propietari de la marca dels cotxes que feia servir James Bond, els Aston Martin. Però l'activitat d'Investment Dar no es limita a aquesta extravagància: té bancs, immobiliàries, consultories i un llarg etcètera d'empreses, compartit, en bona mesura, amb Adeem Investment, de capital kuwaitiana.
Alwaleed bin Talal al-Saud, l'esmentat magnat saudita amo de l'1% de General Motors, graduat en negocis pel Menlo College, de Silicon Valley (Califòrnia), no en té prou amb les inversions en automòbils. Els seus interessos, així com els del SAMA Foreing Holding, que supervisa, es diversifiquen en Disneyland Paris (des de 1994), Citigroup, Apple (va mossegar una part petita de la poma perquè li agrada el producte), News Corp. –en té el 5%–, el grup de comunicació que dirigeix l'australià Rupert Murdoch i la coreana Daewoo. El llistat és interminable. Els hotels de luxe són uns altres dels seus capricis. Té, aproximadament, el 50% del grup canadenc Fairmont, el 30% de la cadena suïssa Movenpick i el 25% de Four Seasons. És propietari únic de l'hotel de luxe George V, de París, i la meitat de l'Inn on the Park, de Londres, i del Plaza de Nova York. Un altre dels grans personatges públics dels fons sobirans, que es deixa veure molt a Occident, més que no pas Talal al-Saud, és Mansour bin Zayed Al Nahyan, de la família reial d'Abu Dhabi, conegut especialment perquè és la cara propietària del Manchester City, l'equip que es va endur Yaya Touré del Barça i que ara amenaça a fitxar Dani Alves. Si es té en compte el valor de la cartera d'inversions d'Abu Dhabi (estimat en 500.000 milions), aquesta possibilitat sembla molt més que real.
El fons sobirà de l'emirat més gran, a través del seus quatre diferents executors –Abu Dhabi Investment Authority (ADIA), que dirigeix Zayed Al Nahyan, és el màxim responsable d'International Petroleum Investment Company, Mubadala Development Company i l'Abu Dhabi Investment Council– supera en quasi dotze vegades la de Qatar, l'aliat del Barça i Zapatero. Zayed Al Nahyan és al darrere, per exemple, de les participacions d'Abu Dhabi en Daimler AG. L'emirat també té una mica més del 5% de les accions del banc britànic Barclays.
Ramificacions globals
ADIA participa també a Citigroup amb quasi el 5% de les accions, una operació que el juny del 2008 va suposar una despesa d'uns 5.400 milions. Entre el 2008 i el 2010 va comprar, directament i indirecta, participacions a Man Ferrostaal, un grup d'enginyeria alemany, a Atlantia, el més gran operador dels peatges a les autopistes italianes, i al banc privat amb seu a Suïssa AIG, que pertanyia a la companyia d'assegurances nord-americana del mateix nom.
Abu Dhabi, Kuwait, Qatar (amb grans interessos immobiliaris a Londres, on té els magatzems Harrods, per exemple, i on està aixecant l'edifici més alt de la ciutat), Aràbia Saudita… La taca del petroli s'estén arreu del món, especialment des que el preu del carburant es dispara a partir del 2003, quan passa dels 23,79 dòlars per barril com a mitjana de l'època, als quasi 80, el 2006, i arriba al màxim l'estiu del 2008. L'excedent d'ingressos dels països productors es canalitza en totes direccions.
Dos últims exemples de la gran teranyina que formen els petrodòlars. El famós Circ du Soleil també rep la participació de l'emirat de Dubai. En aquest cas, a través de Dubai International Capital, que a la vegada és propietat de Dubai Holding, una de les dues empreses d'inversions de l'emirat, juntament amb Investment Corporation of Dubai. El xeic de Dubai, primer ministre i vicepresident dels Emirats Àrabs Units, Mohammed Bin Rashid Al Maktoum, té un vehicle d'inversions privat, que és Dubai Holding. Aquest grup controla l'empresa Istithmar World, una mena de fons d'inversions valorat en 8.500 milions d'euros. A més del Circ du Soleil, Dubai també disposa d'una part dels magatzems de luxe Barneys, de Nova York.
Transparència i control
Sobre tots aquests fons sobirans, i sobre les seves polítiques, s'han aixecat veus d'alarma. L'equip d'especialistes d'Orient Mitjà Carnegie Middle East Center, establert al Líban, publicava recentment un informe en què advertia de la falta de transparència d'aquestes empreses i del poc control que en tenen els ciutadans dels països que són al darrere.
Occident, però, s'hi aboca, a la recerca de diners per recapitalitzar-se i per fer funcionar la maquinària financera. El petroli, d'una manera o d'una altra, en forma de cru o de petrodòlars, continua sent el combustible fonamental. No hi ha espai per a l'ètica, com s'ha demostrat una vegada més, potser en la seva vessant més innocent, arran de la dimissió del màxim responsable de la London School of Economics (LSE). Sir Howard Davies havia acceptat una beca d'1,5 milions de lliures per a la universitat d'una fundació dirigida per un dels fills de Gaddafi, Saif. La institució ja ha cobrat 300.000 lliures i s'ha vist obligada a renunciar a la resta. Davies també havia cobrat una quantitat com a assessor econòmic del règim. Fins quan estaran mal vistes o prohibides les inversions de països no democràtics en Occident i que no respecten els drets humans bàsics, ni els de les dones, ni la llibertat de culte ni la llibertat d'expressió? Hi ha consciència moral a Occident?