Només Torres-García

Mai no van exis­tir dos Tor­res-García opo­sats, el clàssic i el modern, com de manera sim­plista –i amb molt mala intenció– ha difós la història de l'art català. Mai no va exis­tir el Tor­res-García que, for­mat en la ple­ni­tud del moder­nisme, va
reac­ci­o­nar amb ràbia con­tra Casas i Rusiñol eri­gint-se en el tòtem del nou­cen­tisme i, uns anys després, en un relle­vant líder de les noves tendències avant­guar­dis­tes. Mai no va exis­tir el Tor­res-García modern ene­mic del Tor­res-García clàssic. No, perquè sem­pre van ser com­pa­ti­bles. Tant si agrada com si no, només va exis­tir un sol Tor­res-García, clàssic i modern alhora; moder­nista, nou­cen­tista i avant­guar­dista alhora.

“Per ell, l'obra d'art havia de ser un micro­cos­mos que ho abracés tot: la raó
i la natura; el que és uni­ver­sal i el que és indi­vi­dual; el que és gene­ral i el que
és par­ti­cu­lar; el que és etern i el que és efímer”, exclama Tomàs Llo­rens, comis­sari de l'expo­sició Tor­res-García a les seves cruïlles, que avui obre el Museu Naci­o­nal d'Art de Cata­lu­nya (MNAC) amb
la com­pli­ci­tat dels hereus del geni, els seus néts Ale­jan­dra, Aure­lio i Clau­dio Tor­res, que han pres­tat una impres­si­o­nant col·lecció de dibui­xos inèdits. Al MNAC, amb la nova sala dedi­cada a Tor­res-García des de la tar­dor, tor­nen a estar de festa major.

Sí, aquesta història va de dibui­xos –tot i que hi ha una petita repre­sen­tació d'obres majors– perquè és en els fràgils papers, dipo­si­ta­ris de la cre­ació més íntima i –allu­nyats de la mirada d'estranys– més expe­ri­men­tal, on el comis­sari sap des­xi­frar amb intel·ligència les fórmu­les secre­tes del labo­ra­tori artístic de Tor­res-García, que con­flu­ei­xen en aquesta con­tinuïtat, sense rup­tu­res radi­cals, del con­junt de la seva obra. Llo­rens ho explica així: “Tor­res-García no va aban­do­nar mai la seva aposta ini­cial pel moder­nisme. El desig d'endin­sar-se per un camí sense aban­do­nar el camí opo­sat, la
volun­tat de sumar a totes les cruïlles es con­ver­teix en un tret essen­cial de la tra­jectòria que seguirà al llarg de la seva vida.”

Aquest és el mis­satge que irra­dia l'expo­sició, petita però intensa, inte­grada per unes 80 obres dis­po­sa­des en una cro­no­lo­gia inversa. És a dir, el recor­re­gut s'obre amb les dar­re­res obres ads­cri­tes de ple a l'art cons­truc­tiu d'un Tor­res-García retro­bat a Mon­te­vi­deo –la ciu­tat on havia nas­cut el 1874 i on mori­ria el 1949– i es tanca amb el seu ímpetu cre­a­tiu pri­me­renc com a gran pro­mesa del moder­nisme, que tan bé l'havia aco­llit en el tom­bant del segle, quan aquell jove obs­ti­nat pels seus orígens –el seu pare era d'ori­gen català– havia deci­dit esta­blir-se a Ter­rassa.

Sí, aquesta història va de dibui­xos i, per tant, no enllu­er­nen de bones a pri­me­res, tot i que hi ha algu­nes excep­ci­ons nota­bles. Dues d'excel·lents: l'una, els esbos­sos dels murals del Saló de Sant Jordi del Palau de la Gene­ra­li­tat, que Tor­res-García va crear per encàrrec de Prat de la Riba i que va dei­xar ina­ca­bats després de tren­car peres amb Puig i Cada­falch i Eugeni d'Ors, per als quals el clas­si­cisme sig­ni­fi­cava mirar i pro­te­gir el pas­sat i no, com pen­sava ell, la pos­si­bi­li­tat d'un futur millor, i l'altra, l'àlbum New York City, deliciós, mai exhi­bit en públic, un qua­dern de poc menys de cent pàgines que Tor­res-García va omplir de sen­tit i sen­si­bi­li­tat plàstica durant la seva estada de tres anys als Estats Units, a prin­cipi dels anys vint, on va inten­tar fer rea­li­tat un dels seus som­nis utòpics: crear una com­pa­nyia dedi­cada a la fabri­cació de les inno­va­do­res jogui­nes que dis­se­nyava.