Té futur el moviment?

Té futur el movi­ment dels “indig­nats?” Es podrà arti­cu­lar després de les muni­ci­pals o s'aca­barà dis­so­lent amb la mateixa rapi­desa amb què va aparèixer? Es desin­flarà com un suflé o tindrà una certa con­sistència? Resol­dre aquests dub­tes és gai­rebé fer ciència-ficció, perquè a hores d'ara ningú sap què pas­sarà demà i menys d'aquí a una set­mana. Alguns sociòlegs i politòlegs con­sul­tats per aquest diari, però, apor­ten pis­tes sobre quin caire podrien adqui­rir els esde­ve­ni­ments els pròxims dies.

“Ni els orga­nit­za­dors tenen una idea clara. Va néixer com una cosa ingènua: ens reu­nim, pro­tes­tem i després ja veu­rem”, ana­litza l'eco­no­mista i pre­si­dent de Justícia i Pau, Arcadi Oli­ve­res, que va par­ti­ci­par en la mani­fes­tació del diu­menge, la gènesi de tot ple­gat. Una pos­si­bi­li­tat que apunta és que la mobi­lit­zació es vagi soli­di­fi­cant als ter­ri­to­ris, en peti­tes assem­blees, que puguin plan­te­jar rei­vin­di­ca­ci­ons con­cre­tes.

Més clar ho veu la degana del Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Cata­lu­nya, Anna Parés, que recorda que el “sos­trat de fons la crisi” i el “males­tar” de la soci­e­tat es va coent a foc lent des de fa temps i que les pro­tes­tes segu­ra­ment con­ti­nu­a­ran amb altres for­mes i mane­res, encara que les acam­pa­des es dis­sol­guin. “Sur­ten bolets a tot arreu. Cinc mili­ons d'atu­rats és molt greu”, sen­ten­cia Parés.

I la via política? Quin paper ha de jugar? Les for­ma­ci­ons tra­di­ci­o­nals han de mutar o han d'aparèixer nous actors? Els “indig­nats” ja han aler­tat que els par­tits actu­als no els repre­sen­ten, que no han sabut o no han vol­gut resol­dre els seus pro­ble­mes, tot i que és obvi que un dels camins per vehi­cu­lar aquest empi­pa­ment ha de ser la política. “No es veu com es pot tei­xir aquesta via, però sí que hi hau­ria d'haver algun movi­ment”, des­taca el catedràtic d'història con­tem­porània de la UB Antoni Segura, que afe­geix que les acam­pa­des com­par­tei­xen amb les revol­tes àrabs, sal­vant les distàncies, “un fons de ràbia i de dig­ni­tat per­duda”. Oli­ve­res, per con­tra, es mos­tra més escèptic i adver­teix que no s'ha de caure en la poli­tit­zació.

I les con­cen­tra­ci­ons modi­fi­ca­ran el sis­tema? El pro­fes­sor d'història con­tem­porània de la UAB Xavier Casals opina que el movi­ment forma part d'una sèrie de “ten­si­ons” que han sac­se­jat Cata­lu­nya els últims anys, com les con­sul­tes sobi­ra­nis­tes, i que han anat de baix a dalt. “És una il·lusió popu­lista”, asse­nyala Casals, que manté que els “indig­nats” i la crei­xent des­a­fecció poden con­tri­buir a certs can­vis polítics. El pri­mer pas pot ser el 22-M. “En les muni­ci­pals ja es veurà molta més frag­men­tació als ajun­ta­ments”, augura Casals. Tot i això adver­teix que la gestió d'aquesta crisi no té una “fàcil sor­tida”, perquè el poble cada cop està més lluny de l'esfera dels gover­nants.