Un comiat senzill

Sota una pluja fina vaig aco­mi­a­dar-me d'Eli­sa­beth Eiden­benz poc abans que comencés el fune­ral. No em va sor­pren­dre gens la seva tomba, una sen­zi­lla creu de fusta amb el seu nom gra­vat i res més. Aus­tera com ella, fidel al seu estil fins al dar­rer moment.

Vaig tenir temps per dei­xar-li una rosa ver­me­lla que duia des de Car­de­deu, i un munt de notes de con­dol que havia rebut aquests dar­rers dies de gent anònima, via cor­reu electrònic.

De fons, sonava Bach... el músic de l'església assa­java per a la cerimònia. De mica en mica va arri­bar la gent, poc més d'una vin­tena, no més... El bat­lle d'Elna, amb uns quants nens de la senyo­reta Isa­bel. En Roberto, la Cèlia, en Raül, en Guy, en Tris­tan... i els qua­tre nebots d'Eli­sa­beth. L'escàs seguici el tan­cava el cònsol d'Espa­nya, com a repre­sen­tant del govern espa­nyol, la major­doma de l'església i el jar­di­ner del petit cemen­tiri.

Men­tre el pas­tor pro­tes­tant anava reci­tant una lle­ta­nia en ale­many, pen­sava en com seria un fune­ral de l'Eli­sa­beth a casa nos­tra. De ben segur que hauríem omplert qual­se­vol església a ves­sar de gent... i allà a Zuric, poc més d'una vin­tena...

Vaig tro­bar a fal­tar un repre­sen­tant del govern de la Gene­ra­li­tat quan el cònsol em va pre­gun­tar: “Y de Cata­lu­nya, ¿quién ha venido?” “Mi mujer y yo”, va res­pon­dre el meu home...

El bat­lle d'Elna i en Guy, un nen de la mater­ni­tat d'Elna, van posar la nota emo­tiva quan lle­gi­ren un petit dis­curs en francès, on enu­me­ra­ven tot el que havia fet aquesta gran dona, i que com­pen­sava la fre­dor germànica de la cerimònia.

Les notes de Bach, sor­ti­des del violí del músic, van ser la clo­enda d'un comiat molt espe­cial, molt a la mida d'Eli­sa­beth Eiden­benz, com sem­pre... sor­tint per la porta del dar­rere, sense fer soroll, amb poca gent per aco­mi­a­dar-la...