“Després de 30 anys, la relació amb el PSOE ha d'evolucionar”

Mostra que hi ha un interès per part del govern d'Espanya d'assegurar l'acabament de la legislatura i també el suport per a les reformes i per al pressupost. Té unes relacions intenses amb CiU, amb el PNB, CC... La reunió tenia aquest sentit.

No, nosaltres també negociem amb el govern de Catalunya sense que el PSOE s'hi fiqui. Sempre hem defensat l'estabilitat del govern espanyol, que acabi la legislatura. Estem encantats que es desenvolupi i arribi a bon port, si és possible.

Nosaltres teníem marge, qui ja no el té és el govern. Ha elegit una altra via mentre ens retreu a la resta que no els fem costat. Som conscients de l'escàs marge del pressupost, però volíem que el govern l'utilitzés per no renunciar a ingressos ara que està retallant despeses. I no hi ha manera. Han aprovat la supressió de l'impost de successions, s'obren a la reforma de donacions i també, en un futur, a rebaixar l'increment dels trams alts de l'IRPF fets per l'anterior govern. El marge que hi havia han decidit utilitzar-lo per pactar amb el PP.

No és veritat. Amb el pressupost, fa mesos que havíem deixat clara la nostra posició. També recordo algunes preguntes molt senzilles: “A quants pressupostos del govern anterior va donar suport CiU?” “A quants del govern Zapatero ha donat suport?” “A quantes investidures han donat suport a Madrid o aquí?” A cap. També recordo el que ells plantejaven quan governàvem: rebaixa dels ingressos i augment de les despeses, sort que no els vam fer cas!

No hi haurà negociació a tres bandes. Vam dir el què amb les successions. Hi ha una qüestió de pedagogia social. En un moment de dificultat, és lògic fer un esforç d'austeritat, de reformes, que tingui costos socials... El que és impossible és fer aquesta política si no es fa la pedagogia social de dir que l'esforç serà a fi de bé i compartit per tothom. I aquí no ho és.

No ho sé. Sí sé el que CiU està fent des del primer moment. Han decidit que aquesta legislatura té tres moments: fins a les municipals, fins a les espanyoles i fins al final. Aquesta és la tàctica que està seguint el govern. Nosaltres sempre havíem pensat que era millor no fer un plantejament tan conjuntural. Per ara, veig que l'orientació política que està tenint el govern sintonitza més amb el PP.

Amb els partits nacionalistes hi estem acostumats. Són els que més es posen el nom del país a la boca i els que més l'obliden.

Això vol dir que a Lleida hi estan molt en contra i a Barcelona, a favor? En les municipals, els ciutadans ens donen un cop més la lliçó que voten el que se'ls pregunta. Hi ha un component local que és el que explica la diferència de vot entre partits.

El tindran segur. El PSC té un capital polític en els seus alcaldes i l'ha de jugar a fons. Els bons resultats ens indiquen que hi ha hagut sintonia amb determinats alcaldes, això és molt important.

A la que surt una recepta bonica sembla que la vulguis presentar com una pedra filosofal, i no n'hi ha. Per a mi, la més important passa per un canvi en el discurs socioeconòmic. En aquests moments, l'esquerra, particularment on governa, té problemes perquè sembla incapaç de donar resposta a la crisi dels mercats i fer-ho des de la coherència amb els seus valors i els interessos que vol representar. Hi ha una certa explicació que diu que mentre estiguis governant Espanya amb les limitacions i l'escàs marge de maniobra que et donen els mercats és molt difícil recuperar la sintonia amb l'electorat progressista. És així.

N'hi haurà molts. Per ara, el nacional és el que ha monopolitzat el debat públic, el del grup a Madrid. Considero que no és el més important, que ho és molt més l'altre. L'esquerra té un problema molt seriós amb la crisi, les respostes que s'hi donen i el model social que se'n desprèn. Vol dir que no hi ha altres problemes? No, hi ha temes nacionals. Després de la sentència, què passa amb l'autogovern? Quina viabilitat té un projecte d'una Espanya diferent? Quin paper hi ha de jugar el PSC? Quina ha de ser la relació amb el PSOE? Són temes a debat. I és molt diferent fer-lo en un moment de creixement electoral o en davallada, quan la necessitat de verificar les peces del projecte és més òbvia i compartida.

Ja l'està canviant. No recordo altres congressos que hagin generat aquest moviment. M'estimo molt més un procés congressual que atregui l'atenció, les ganes de participar i que pugui aprofitar l'oportunitat que donen les xarxes per garantir que el debat és el més obert i participatiu possible, i no pas al contrari. Hi ha una interpel·lació, ganes de participació i d'un protagonisme ampli. El PSC –ho està fent– farà bé de ser molt permeable a aquestes interpel·lacions. La sectorial de ciberactivisme es planteja fer de canal, perquè les aportacions a la xarxa, com a mínim les de més consens, es canalitzin com a esmenes a la ponència.

Tal com diem que Catalunya, després de la sentència de l'Estatut, ha de plantejar el seu camí, el PSC després de trenta anys amb el PSOE, també. Fer un pas en sentit federal. El que proposo és el model de relació que tenen la CDU i la CSU a Alemanya. Són partits diferents, que comparteixen programa i candidat a les generals i, després, grup parlamentari. Però, en el cas que no estiguin d'acord, actuen de manera diferent. La nostra voluntat permanent ha de ser la d'arribar a acords, s'ha d'entendre que la votació diferent es produeix només quan no els assoleixes: serà l'excepció, no la regla. El canvi és que ha d'estar assumit que pot passar. Ara és a l'inrevés, s'entén que no pot ser així. A més, el canvi ha de ser assumit per les dues parts.

La de Catalunya amb el conjunt d'Espanya, sí. Pel que fa a la del PSC i el PSOE, no és només això, també el balanç de trenta anys que en molts terrenys és positiu, però que, si es vol projectar en el futur, val la pena revisar-lo. Després de trenta anys, la relació PSC-PSOE ha d'evolucionar. S'ha de fer el pas definitiu a l'estat federal. Pot arribar a passar que la pedra de toc de la credibilitat d'aquest projecte per a Espanya la tinguis si has assolit aquesta revisió en el sentit de federalisme més fort i rigorós amb el PSOE.

És un decàleg. Com molts, estic convençut que al PSC li convenen canvis, però que han de venir, sobretot, de les idees proposades i del projecte que es fa. Això descarta altres coses? No. Jo, pel meu partit, estic disposat a posar-me el primer o l'últim, empenyent. Faré el que els meus companys considerin que he de fer i com puc servir millor al PSC. El decàleg no prejutja en cap cas una candidatura, però mostra unes ganes de participar en el debat i de posar a disposició de tothom unes idees que poden ser compartides.

Les passes endavant o enrere no les fem mai sols. El PSC ha de decidir-se primer per un projecte i després per les persones per tirar-lo endavant. Poden ser noves, antigues, una barreja... ja es veurà. Té decisions importants a prendre en aquest terreny, ja que en algun moment haurà d'acordar el candidat a la presidència de la Generalitat. I probablement, fins que no el triï tot el que faci tindrà un cert aire de provisionalitat. És possible que l'elegeixi a l'octubre? No ho sabem. Tot indica que probablement el més sensat seria fer-ho més endavant, ja es veurà.

No conec cap militant del PSC que digui que no. No m'ho he plantejat. Estic ocupat i preocupat que el PSC l'encerti.

Al PSC no sempre el primer secretari ha estat el candidat. Si fas l'elecció en moments diferents és més fàcil que no coincideixin. Crec que el candidat s'hauria de decidir amb unes primàries el 2012 o 2013.

Crec que juga a favor. El PSC té un projecte per a Espanya i ha de tenir gent disposada a jugar aquesta carta a fons.

No, amb això crec que hi ha hagut molt prejudici. El PSC ha tingut candidats en primàries del PSOE. Per nosaltres, tenir algú que sigui candidat a la presidència d'Espanya no és un factor negatiu, sinó tot al contrari. Ara, hi pot haver gent en el PSC que s'hagués estimat més un candidat no català que català, el federalisme ja té això. En la decisió de la Carme i de la que sembla que adoptarà el PSOE, en un moment de dificultat, ha pesat més la idea de fer pinya que no pas la d'obrir una discussió que tingués elements de divisió.

No sé ni si s'ho planteja, però per què no? Per no parlar només d'ella, per exemple, Celestino Corbacho jugarà un paper important en el PSC? No ho sé, el que sí sé és que el PSC no es pot permetre el luxe de perdre l'experiència, la vàlua... El mateix amb la Carme. Això vol dir aquí o allà? Ella ha fet una aposta molt forta de presència en la política espanyola i jo no la veig renunciant a projectar allà la seva capacitat.