Beneïts per Mies

L'arqui­tec­tura con­tem­porània que s'eri­geix sense nostàlgies sobre la ruïna, és a dir, sobre el lle­gat d'un pas­sat devas­tat, per pro­jec­tar un futur il·lusi­o­nant en què allò vell i allò nou no es detes­ten, no riva­lit­zen, no s'imi­ten per con­fon­dre, sinó que es res­pec­ten, fins i tot s'admi­ren, i con­vi­uen amb har­mo­nia. Un repte? Difícil, sí, i que com­par­tei­xen David Chip­per­fi­eld, bre­gat arqui­tecte anglès, i Ramon Bosch i Bet Cap­de­ferro, jove pare­lla d'arqui­tec­tes giro­nins amb una car­rera pro­me­te­dora. La seva manera de veure i enten­dre l'arqui­tec­tura actual, ali­ada amb con­cep­tes com el reci­clatge i la rein­venció, que escolta i mima l'arqui­tec­tura d'ahir fins a des­vet­llar-ne els mis­te­ris més ocults, va rebre ahir un tri­but sonat: el que du el nom del mes­tre Mies van der Rohe i que impulsa la Comissió Euro­pea.

David Chip­per­fi­eld Arc­hi­tects, en col·labo­ració amb Julian Har­rap, va reco­llir el premi d'Arqui­tec­tura Con­tem­porània de la Unió Euro­pea-Premi Mies van der Rohe 2011 per la recons­trucció del Neues Museum de Berlín. I l'estudi bosch.​capdeferro arqui­tec­tu­res, la Menció Espe­cial Arqui­tecte Emer­gent per la Casa Collage de Girona. Com­pe­tien amb més de 340 obres de 33 països euro­peus, un reper­tori exclu­siu de l'excel·lència arqui­tectònica que ha exa­mi­nat un jurat pre­si­dit per Moh­sen Mos­ta­favi sota els aus­pi­cis de la Fun­dació Mies van der Rohe de Bar­ce­lona.

La cerimònia de lliu­ra­ment de guar­dons es va cele­brar al pavelló Mies de Bar­ce­lona –jus­ta­ment, la 12a edició del premi coin­ci­deix amb el 25è ani­ver­sari de la seva recons­trucció– i va estar pre­si­dida per la comissària euro­pea d'Edu­cació, Cul­tura, Mul­ti­lingüisme i Joven­tut, Androu­lla Vas­si­liou, que va ani­mar els arqui­tec­tes euro­peus, joves i vete­rans, a con­ti­nuar donant les pau­tes de talent i cre­a­ti­vi­tat al món.

Paral·lelis­mes entre els dos pro­jec­tes? Un munt, tot i que el prin­ci­pal, o el més obvi, és l'amor, i no l'odi, per una arqui­tec­tura pre­e­xis­tent. El Neues Museum ori­gi­nal, cons­truït a mit­jan segle XIX, va ser arra­sat durant la Segona Guerra Mun­dial. No hi va haver cap intenció de recons­truir-lo fins a finals del segle XX, però lla­vors tam­poc ningú no hi va impo­sar pres­ses, la qual cosa ha agraït moltíssim l'arqui­tecte. “El procés ha durat onze anys i el més impor­tant ha estat tot el debat d'idees que ha gene­rat. Dir que l'arqui­tec­tura no interessa ningú és fals: el pro­jecte del Neues és un exem­ple d'arqui­tec­tura con­ce­buda a par­tir de mol­tes veus”, expli­cava ahir Chip­per­fi­eld, autor, entre d'altres, de la Ciu­tat de la Justícia de l'Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat.

L'espe­rit d'aquest pro­jecte és gai­rebé cal­cat al de la Casa Collage, situ­ada al cor del Barri Vell de Girona i herència d'una sèrie d'edi­fi­cis ruïnosos eri­gits en dife­rents èpoques. Enten­dre, esti­mar i, sobre­tot, reva­lo­rar la “super­po­sició ina­ca­ba­ble de temps, de desit­jos, d'ofi­cis, de matèries, d'estratègies, de per­so­nes” d'aquesta casa que actu­al­ment entre­llaça dife­rents habi­tat­ges, ha reque­rit temps i molt diàleg, pau­sat i tole­rant, amb les grans i anti­gues estruc­tu­res de pedra que guar­da­ven el secret d'una qua­li­tat de vida extra­or­dinària.