Articles

Davant les eleccions espanyoles

“Creiem que el millor per a la nació catalana és prendre el màxim de distanciament possible respecte a aquesta cambra [el Congrés de Diputats] a dues veus”

Una pri­mera reflexió, de tipus gene­ra­lista, és que cap con­tesa elec­to­ral no és la fi del món, en el sen­tit apo­calíptic que, si no t'hi pre­sen­tes, des­a­pa­rei­xes per sem­pre. Rela­ti­vit­zar els esde­ve­ni­ments polítics i emmar­car-los ade­qua­da­ment en el seu con­text és un exer­cici salu­da­ble. Així doncs, ens apro­xi­mem al tema sense apri­o­ris­mes elec­to­ra­lis­tes ni abso­lu­tis­mes de signe con­trari. Però, això sí, amb la intenció de fide­lit­zar i ampliar l'elec­to­rat inde­pen­den­tista.

Ente­nem que el full de ruta cap a la inde­pendència del Prin­ci­pat de Cata­lu­nya i del con­junt dels Països Cata­lans passa pel fet que aquesta sigui pro­cla­mada pels repre­sen­tants polítics de la nació cata­lana, amb les per­ti­nents rati­fi­ca­ci­ons refe­rendàries poste­ri­ors, si escau. Aquest pro­ce­di­ment entra din­tre d'allò que és accep­ta­ble –i que ha estat accep­tat ja, en altres casos– per la lega­li­tat inter­na­ci­o­nal. És cert que aquesta també accep­ta­ria, sense pro­cla­mació prèvia, el resul­tat favo­ra­ble a la inde­pendència obtin­gut en un referèndum amb una par­ti­ci­pació supe­rior al 50% del cens i con­vo­cat des de les ins­ti­tu­ci­ons exis­tents, però l'Estat (anti­de­mocràtic) espa­nyol, així com el francès, impe­deix una tal con­vo­catòria de referèndum. Per con­tra, amb les armes del dret, no poden impe­dir que es faci una decla­ració uni­la­te­ral d'inde­pendència ni els efec­tes i els reco­nei­xe­ments poste­ri­ors.

En aquesta pers­pec­tiva, els repre­sen­tants polítics cri­dats a pro­ta­go­nit­zar una decla­ració d'inde­pendència són, en pri­mer lloc, els dipu­tats als par­la­ments autonòmics, espe­ci­al­ment el Par­la­ment de Cata­lu­nya, seguits per alcal­des i regi­dors de tot el ter­ri­tori naci­o­nal. És a dir, aquells qui han estat ele­gits per exer­cir i ges­ti­o­nar deter­mi­na­des quo­tes d'auto­go­vern i que, un cop cons­ta­tada la insu­ficiència d'aquest auto­go­vern, fan el pas d'anar més enllà i recla­men i pro­cla­men l'auto­go­vern màxim, és a dir, la inde­pendència política. Una decla­ració d'inde­pendència rea­lit­zada per una majo­ria d'aquests repre­sen­tants polítics del nos­tre ter­ri­tori serà presa en con­si­de­ració, amb tota segu­re­tat, per les instàncies inter­na­ci­o­nals.

D'altra banda, els dipu­tats al Congrés espa­nyol, com així mateix aquest Congrés al com­plet, no entren en el full de ruta de la pro­cla­mació d'inde­pendència. De fet, no hi tenen cap paper ni funció, ja que no passa per aquest par­la­ment ni l'acte de pro­cla­mació ni els actes de reco­nei­xe­ment poste­ri­ors, per bé que des d'allà poden inter­fe­rir-los o reforçar-los amb ges­tos i decla­ra­ci­ons polítiques, que sem­pre seran ali­e­nes a un procés (de recons­trucció naci­o­nal) intern de la nació cata­lana.

Per tot això, la pre­sen­tació de can­di­dats en aques­tes elec­ci­ons gene­rals espa­nyo­les per part de l'inde­pen­den­tisme català és una qüestió secundària en el procés d'inde­pendència. Fins i tot, pres­cin­di­ble. En qual­se­vol cas, sot­mesa a valo­ra­ci­ons d'opor­tu­ni­tat con­jun­tu­ral, com a pos­si­ble ele­ment “extern” reforçador del procés. Per exem­ple, un reforçament del procés fóra l'abandó del Congrés espa­nyol per dipu­tats cata­lans com a gest cohe­rent de suport a la pro­cla­mació d'inde­pendència, rea­lit­zada a Cata­lu­nya. Però al cap­da­vall, inde­pen­den­tis­tes o no, a aquests dipu­tats no els en que­da­ria una altra, no tin­dran altre remei que mar­xar de Madrid, davant de la nova situ­ació cre­ada.

En les cir­cumstàncies actu­als, immer­sos en un procés emer­gent de crei­xe­ment inde­pen­den­tista, res no indica que cal­gui la presència de l'inde­pen­den­tisme català en una cam­bra car­pe­to­vetònica, on la mar­gi­na­li­tat i el menys­preu els tenim asse­gu­rats. Una cam­bra on dos par­tits naci­o­na­lis­tes espa­nyols s'alter­nen en el govern (en la desig­nació del pre­si­dent del govern) i esce­ni­fi­quen una comèdia de pseu­do­de­mocràcia, sense per­me­tre-hi ni tan sols l'ús de la llen­gua pròpia de més de vuit mili­ons de ciu­ta­dans d'aquest estat. Una cam­bra on no és pos­si­ble fer una política inde­pen­den­tista cata­lana.

Així doncs, cre­iem que el millor per a la nació cata­lana és pren­dre el màxim de dis­tan­ci­a­ment pos­si­ble res­pecte a aquesta cam­bra a dues veus i que l'inde­pen­den­tisme català adopti una opció política cons­ci­ent de forma unitària, un lloc de tro­bada con­junt: ni pre­sen­tar-s'hi ni votar-hi, és a dir, l'abs­tenció activa en aques­tes elec­ci­ons espa­nyo­les. En un clima d'entesa i de futur. Que tenim molta feina pen­dent a casa nos­tra i res a fer a Espa­nya.

També sig­nen aquest arti­cle: Víctor Ale­xan­dre, Agustí Bar­rera, Jordi Bil­beny, Núria Cade­nes, Toni Cuca­re­lla, Joan Dau­nis, Patrícia Gabancho, Jordi Miró, Isa­bel C. Simó, Agustí Soler, San­ti­ago Vila­nova i Josep M. Xime­nis.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.