Canals

Un cafè a la Rambla

A can Norat hi van fundar el Girona, a can Barris hi anaven els senyors, a can Muntanyà els joves i eixelebrats, era un món de llibertat que ha heretat l'Arcada, avui un restaurant de cuina italiana

Segu­ra­ment la ram­bla de Girona, més cone­guda com de la Lli­ber­tat, encara que en els mals temps la van bate­jar com del Gene­ralísimo, no s'enten­dria sense els seus cafès i la història de la ciu­tat tam­poc no es podria expli­car obvi­ant la influència d'aquests cen­tres de reunió i cons­pi­ració que han poblat les Vol­tes i que han aco­llit des de repu­bli­cans a caus de lli­be­rals. Però com explica Enric Miram­bell: “sobre­tot els dies de mer­cat, tot­hom s'aple­gava al vol­tant de can Norat, can Bar­ris o can Montañà per fer el ver­mut i assa­bo­rir l'aire lliure i el sol.” El nos­tre relat se cen­trarà en can Norat i can Bar­ris, dos locals impor­tants que van mar­car empremta en el temps i avui con­ti­nuen en espe­rit des del cafè res­tau­rant l'Arcada, hereu de molts dies de glòria.

Que el Cafè del Comerç, que aquest era el nom ofi­cial de can Norat, domi­nava les vol­tes i exer­cia de punt de tro­bada de la millor soci­e­tat girona ho demos­tra el fet que el seu pro­pi­e­tari Josep Norat es va pas­sar la vida inten­tant que l'esta­bli­ment assolís l'excel·lència, ja fos can­vi­ant la vai­xe­lla, fent el millor cafè de la ciu­tat, impor­tant cer­vesa de Brus­sel·les, por­tant en exclu­siva els pro­duc­tes de l'afa­mada marca de Cham­pagne de la casa de Venoge et Cil, de Epar­nay, o mun­tant audi­ci­ons de gui­tarra i bandúrria, orques­tres clàssi­ques i quar­tets i par­ti­ci­pant acti­va­ment en la vida de la ciu­tat. Una notícia del 7 de novem­bre del 1913 reco­llida pel Dia­rio de Gerona infor­mava que les Fires havien por­tat a Girona un nom­bre tan gran de visi­tants que al cafè Norat s'hi havien ser­vit 48 qui­los d'oli­ves pels ver­muts. El 22 d'octu­bre del 1914 es podia lle­gir que un con­cert de la banda Àsia inau­gu­ra­ria la nova rees­truc­tu­ració de l'esta­bli­ment de la Ram­bla, i que el 19 de desem­bre del 1915 es van viure dies fun­da­ci­o­nals quan el pro­pi­e­tari va anun­ciar que el cafè es faria amb la pròpia cafe­tera vie­nesa. Lli­gat a la vida social i espor­tiva, el pri­mer d'abril del 1923, la junta direc­tiva de la Unió Espor­tiva Girona va anun­ciar als socis que havia tras­lla­dat la seu al pri­mer pis de l'esta­bli­ment i va ser allà on al cap de set anys, el 23 de juliol de 1930 i desprès de la fallida de la Unió, es va fun­dar el Girona Fut­bol Club.

Situat al cen­tre de la Ram­bla i sabent-se el cor de la ciu­tat, els admi­nis­tra­dors del Norat pro­gra­ma­ven con­certs amb el Quin­tet Empòrium, por­ta­ven cele­bri­tats mun­di­als de billar com Dome­nec Mur­tra, que hi feien exhi­bi­ci­ons, o als seus salons s'hi tro­ba­ven –com al cap de poc, per la Guerra Civil–, i es reu­nien els mem­bres del Comitè Local Pro-olimpíada Popu­lar. Seu dels Par­tits Sin­di­ca­lista, Repu­blicà d'Esquer­res, i un punt on els giro­nins ana­ven a escol­tar la ràdio per escol­tar el resul­tat de la bara­lla fra­tri­cida, desprès de la guerra, el Norat va per­dre empenta i per­so­na­li­tat fins que el 26 de maig del 1966 en els antics locals es va inau­gu­rar l'Arcada, un esta­bli­ment amb gla­mur que volia man­te­nir la tra­dició. Impul­sada per la família Nico­lazzi, pro­pietària de l'Hotel Penin­su­lar, la seva va ser una cuina acu­rada que va atraure auto­ri­tats i recep­ci­ons, fins que el va com­prar el Grup Boira, que l'ha trans­for­mat en un res­tau­rant de cuina ita­li­ana.

L'Arcada
Any.
1890
història.
Cafè del Comerç, més conegut com can Norat, va ser un dels més importants de Girona fins que la família Nicolazzi, l'any 1966, el va reobrir amb el nom de l'Arcada, i avui pertany al Grup Boira.

El cafè de Pla, la tertúlia de Rahola, Santaló i Camps

A l'entrada de l'Arcada, una placa de bronze anuncia: “El 23 de juliol de l'any 1930 al cafè Norat de la Rambla va néixer el Girona Futbol Club”. A pocs metres, una altra ressenya deixa clar: "Sota aquestes voltes Santiago Rusiñol i Prats... presidí tertúlies de cafè durant els seus sojorns anuals a la ciutat” i recorden temps pretèrits quan l'artèria que unia l'Argenteria amb el pont de Pedra era el rovell de l'ou, verdader centre comercial i polític de la ciutat.

A la Rambla, hi havia tres cafès amb tauletes rodones i butaques de vímet, can Barris i can Norat, on anava la burgesia i la classe mitjana, i can Muntanyà, a tocar del pont de Pedra on, segons els testimonis consultats, s'emplenava de jovent animós, amics del futbol i amants de la barrila. En el cas de can Norat, ja hem dit que s'hi reunia la classe dirigent. Hi anaven homes de mitjana edat a passar-hi un parell d'hores després de dinar o a acabar de passar la tarda jugant a cartes i al dòmino. Allò comportava que entre asseguts a les seves taules, s'hi podessin trobar ciutadans tan respectables com en Dàrius Rahola o en Reig, que jugaven al chamelo, tertúlies en què participaven entre d'altres Laureà Dalmau, els germans Santaló, o Carles Rahola. Com va escriure Pla en el seu llibre de records de Girona: «El cafè Vila o cafè militar és vuitcentista i magnífic i el cafè Norat, a la plaça de les Cols, amb una decoració menys vulgar, semblaria un cafè de la plaça de Sant Marc, a Venècia. En aquests cafès, s'hi tanquen els tractes, s'hi troben els parents més absurds, les coneixences més vagues, s'hi senten converses estentòries, secrets de família, escàndols entortolligats i s'hi veuen escenes de fredor i de menyspreu que us posen els pèls de punta”.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.