La cultura fa bo el xampany

Quan em veig prenent xampany o observo com ho fan els altres, sovint em pregunto si aquest vi amb bombolles tindria alguna mena d'acceptació en el cas que en comptes d'haver-se inventat fa tres-cents anys a França fos la creació d'un vinater d'ara mateix. Dic xampany com podria dir cava, naturalment. Un senyor vestit amb americana i corbata o amb xandall que ens anunciés que acaba de trobar la manera perquè el vi blanc o el vi rosat produeixin una mena de gas, ¿seria tingut en compte o més aviat ell i el seu producte serien motiu d'escarni? Pensem que el vi normal, el vi que no és xampany, avui en dia i cada cop més és motiu d'adoració pública i privada, que el seu contacte amb el paladar de certes persones fa florir moltes apreciacions verbals, que tothom troba crim de lesa gastronomia que un producte tan complet pugui ser barrejat, adulterat, potinejat, alterat i ser objecte de més precipitacions químiques que les imprescindibles. Els degustadors més conspicus de vi afirmen sovint que no hi ha cap més vi digne d'aquest nom que el vi negre. Els blancs, i no diguem els rosats, són mirats amb aprensió i jo he sentit dir moltes vegades que la prova que no poden ser bons és que s'han de prendre molt freds per dissimular els defectes que acumulen. Repeteixo: un vi blanc amb bombolles que s'ha de prendre obligatòriament fred, si fos una cosa nova, no seria titllat d'intrús d'irreverent, de tapabruts?

França, en la persona del monjo Perignon, va fer néixer el xampany. Allò que França crea o decideix adoptar sempre és presentat com una meravella de projecció universal que ha de ser acceptada per tothom si no vol quedar com un marginat. El cafè és dolent a França no perquè els francesos no el sabessin fer bé per poc que s'hi miressin. És dolent a gairebé tots els establiments que en serveixen perquè no és una invenció seva. Si els francesos haguessin passat al davant dels italians en la gestació de la cafetera, avui prendríem el cafè amb tasseta de plata, el remenaríem amb cullereta de cristall i no el prendríem a qualsevol hora, sinó en les més assenyalades. Naturalment, aquestes màquines de cafè que hi ha als llocs de feina o als aeroports no existirien perquè a ningú se li hauria ocorregut inventar-les, com ningú no ha presentat mai a l'oficina de patents i marques una màquina de fer rajar xampany. El desprestigi de la sangria prové del fet que se la va inventar el cambrer d'un punt turístic qualsevol d'Espanya en comptes d'un maître de Niça.

En tres-cents anys, el xampany ha inspirat molta literatura i ha fet sorgir utensilis sofisticats per prendre'l, els quals, a la vegada, també han rebut molta atenció literària i artística. Hem vist senyors i senyores bevent-ne a la pintura, al teatre, a les òperes, a les pel·lícules. L'hem adoptat per Nadal i per moltes celebracions. Quan destapem una ampolla de xampany i ens el bevem fem alguna cosa més que calmar la set o ajudar a tirar avall. Fem el gest que hem vist fer a reis i a papes, a la Traviata, a l'Audrey Hepburn o a James Bond i també evoquem moments íntims viscuts i familiars que ja no hi són. El xampany, inventat ara, portaria molt desavantatge literari i estètic i, al capdavall, gustatiu.

Les curses de la fórmula 1 i algunes de ciclistes acaben amb una destapada general d'ampolles de xampany de cinc litres pertanyents a una marca que no és una marca qualsevol, sinó cara i de categoria. Els corredors no se'l beuen mai, sinó que després d'agitar l'ampolla el fan servir per remullar-se ells mateixos i ruixar els altres companys de l'equip com si a les mans tinguessin un brollador. No he sentit mai ningú que digui “malaguanyat xampany” o que directament demani la prohibició d'un acte de malversació tan ostentós. Ara imaginem-nos que els corredors es dutxessin amb vi d'una firma de tanta anomenada com la del xampany. El que passa és que no ens ho podem imaginar, i això vol dir moltes coses i respon a totes les preguntes.