La nit del galerisme català (més o menys)

La quarta edició de la Nit del Galerisme, celebrada dimarts passat al Macba, va ser de les més lluïdes de les que s'han celebrat. Al món de les sales d'art se'l veia amb ganes de mostrar un rostre somrient. L'art del país intentant arribar a l'alçada de les gales més lluïdes del món de les lletres, del cinema o del teatre. Ningú no va lamentar els 50 euros dels càtering de Nando Jubany. Hi era el sector i beneïen l'acte: el conseller de Cultura, Ferran Mascarell; l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, i el president del Conca, Francesc Guardans. Perfecte.

Mascarell va donar ales als participants: “Un país val el que val la seva cultura; un país val si és capaç d'eixamplar les fronteres”. Va ser molt aplaudit. Va agradar això d'eixamplar les fronteres. Tant que en el seu desig de ser oberts, el jurat de la Nit del Galerisme no s'oblida mai de Madrid. Si fa dos anys la galeria Juana de Aizpuru va ser guardonada com a millor sala d'art, enguany el premi a la tasca divulgativa en un mitjà de comunicació va recaure en el suplement El Cultural del diari El Mundo. Pel que fa al comissariat d'exposicions el premi el va rebre Helena Tatay per l'exposició de Hans-Peter Feldmann al Reina Sofia. Res d'objectar sobre la qualitat dels productes. Nivell d'excel·lència i contrastat. Però no ens podem mirar una mica el melic quan toca? No podem fer de la nit del galerisme català una festa dedicada als qui lluiten amb talent en aquest país per donar-li la dignitat artística que li correspon? És que sempre hem de témer que ens acusin de provincians cada cop que ens celebrem?

Cert és que el mèrit d'Helena Tatay és seu, no del Reina Sofia. És cert que El Cultural també promou les exposicions que es fan a Catalunya, però hi ha dins d'un petit, però influent, sector galerístic català una tendència a madridejar. Un sector hipòcrita que parla de país, però que sempre ha dinamitat els intents de consolidar una fira d'art potent a Catalunya. Potser perquè creuen que a Arco es ven millor. No ens ha de fer vergonya eixamplar fronteres reafirmant el nostre art. Jaume Plensa, guardonat a la Nit, deia a aquest diari en una entrevista de Maria Palau: “No s'ha de ser internacional, s'ha de ser universal”. I per ser universal, res millor que ser un mateix.