“La crisi és estimulant per treballar al món de l'art”

No és ben bé això... El meu pare era un modest col·leccionista d'art noucentista i de principi del XX. Va viure amb el mateix entusiasme per l'art que jo. Em va educar la meva mirada. Però, és clar, ell em parlava de Mir, d'Anglada Camarasa i de Nonell, i jo –rebel, sí–, de Tàpies i de Miró. No cal defensar l'art del pare per reconèixer que el seu llegat cultural i intel·lectual t'ha marcat profundament. Quin llegat? Doncs que l'art és una manera d'entendre la vida!

No ben bé... Jo era molt mal estudiant. M'apassionava l'arqueologia i m'hi vaig diplomar.

No vaig arribar a fer el pas, no. I llavors sí que vaig entrar en el sector de l'art. Primer vaig dirigir una sala de subhastes, Hastam, després un fons d'inversió d'art del Banc d'Europa... i, un cop fet tot aquest aprenentatge, vaig obrir la meva pròpia galeria, a la Rambla de Catalunya: Artema. Ens hem de remuntar fins als anys setanta.

Me'l va proposar Brossa. Bé, em va proposar dos noms: Artema i Artat, una picada d'ullet al tat de sorpresa dels nens petits. A Artema vaig fer exposicions de Tàpies, de Fortuny, d'art africà... és a dir, era un concepte de galeria eclèctica.

I obstinat per endinsar-me en la dimensió internacional de l'art. Saps què penso? Que no n'hi ha prou de defensar només el nostre petit món. Tan important és que els nostres artistes es llueixin a fora com que els artistes de fora es llueixin aquí. Això és el que he fet a la meva galeria: relacionar uns i altres. Quan parlem de fer país, a vegades no afinem prou. Ens pensem que és sobreprotegir el nostre art, i no és això. És meravellós tenir aquí els millors Miró i Tàpies, però t'imagines que fabulós seria si, a més, tinguéssim els millors Chagall i Rothko?

La nostra professió és cent per cent vocacional. No t'hi pots ficar per guanyar diners, ni per fer-te famós... Si te l'estimes amb bogeria és difícil fracassar. Sempre estàs disposat a continuar el repte. El món de l'art és un món de passió. Per tant, d'estats d'ànim: de l'eufòria més tremenda passes a la desil·lusió més brutal. La gran sort de l'art és que sempre tot està per fer.

No és un moment fantàstic, però sí és estimulant per treballar en el món de l'art. En les èpoques d'opulència, el mercat va sol. És quan van mal dades que et toca treure el millor de tu.

Projectes culturals que van més enllà del negoci de la galeria. Per exemple, el vitrall que ha dissenyat Sean Scully per a la catedral de Girona. I el projecte de la gran fira d'art de Barcelona.

Segurament, sí. He estat en totes les guerres de les fires i he sortit malparat de tots els intents frustrats. No culpo els altres, em culpo a mi. Però aquest projecte és el més rodó que he vist. Per què? Doncs perquè és bo per a tothom, no per a uns quants.