L'esperit de la titola

Acos­tu­mats a rebre la lite­ra­tura a través dels inter­me­di­a­ris: edi­tors, crítics, peri­o­dis­tes, his­to­ri­a­dors i filòlegs, sovint pres­cin­dim dels efec­tes immor­tals que pro­du­ei­xen deter­mi­nats lli­bres. Alguns des­car­ten lle­gir els clàssics, perquè els con­si­de­ren un ter­ri­tori vetat, però són apri­o­ris­mes que es des­fan quan un afronta la lec­tura de Vir­gili, Sèneca, Marc Aureli o Plu­tarc sense pre­ju­di­cis. Els vull reco­ma­nar avui uns lli­bres dels que ha publi­cat l'edi­to­rial Ade­si­ara, espe­ci­al­ment les tra­duc­ci­ons de Jaume Juan Cas­telló de l'Art d'ena­mo­rar, d'Ovidi, i dels dife­rents lli­bres units de les Sàtires d'Horaci. Si volen apren­dre trucs de super­vivència sen­ti­men­tal o si volen superar un mal d'amor no cal uti­lit­zar manu­als d'auto­a­juda, pas­ti­lles o suport psi­cològic.

La lec­tura atenta d'Ovidi i Horaci els evi­tarà pati­ments i els recon­for­tarà, tot i ser autors que van viure durant l'època de Juli Cèsar i Octavià August, és a dir, fa uns vint segles. Hi ha hagut molts can­vis, però en essència som els matei­xos, pot­ser les clas­ses benes­tants actu­als són menys cul­ti­va­des perquè els seus interes­sos han deri­vat cap al que van impo­sar les inva­si­ons bàrba­res. El circ, el sexe i les emo­ci­ons podran com­pro­var que no han variat gens, excepte quan s'han subs­tituït els lle­ons per la pilota. Els romans, a més, van saber cop­sar la uti­li­tat de la poe­sia, un debat que en l'actu­a­li­tat s'ha per­dut després de la victòria i poste­rior mar­gi­na­li­tat dels eli­tis­tes i altres espècies cul­ti­va­des. En l'Art poètica, Horaci ja es mos­trava con­vençut que el poeta ha d'ins­truir i alhora delec­tar. En la magnífica edició de Sàtires, que Jaume Juan Cas­telló va tra­duir magis­tral­ment en prosa al cos­tat de l'edició lla­tina en vers, Horaci acon­se­lla els lec­tors sobre els perills de la cobdícia, la insa­tis­facció, l'amis­tat falsa i altres delícies. En un dels capítols més hila­rants, no s'està de mani­fes­tar que a ell li agrada el “sexe dis­po­ni­ble i sense com­pli­ca­ci­ons”. També reco­mana no espe­cu­lar sobre el poder de la família de la noia tri­ada i evi­tar les casa­des: “Jo sé d'un que es va haver de llançar des de la teu­lada, un altre gai­rebé el maten a cops, l'altre men­tre fugia, va caure a les mans d'una temi­ble caterva de sal­te­ja­dors, un altre hagué de pagar res­cat per a sal­var la pell, i encara a un altre li van donar pel cul els vigi­lants. Fins i tot es va donar el cas que a un li van podar amb la falç els collons i la tita per la seva lascívia... Quina diferència, pel que fa a la segu­re­tat, hi ha amb les de segona classe, amb les de paga­ment!” Davant els apro­fi­tats que es dei­xen seduir pel lli­natge, el poeta ho té clar. Després de posar un exem­ple il·lus­tra­tiu sobre un cone­gut, con­clou: “Ima­gi­neu-vos que, quan s'adona d'aquest des­as­tre, l'espe­rit de la seva titola li hagués fet aquesta pre­gunta: “I què t'espe­ra­ves? És que jo tal vegada quan vull la meva fúria t'exi­geixo una vulva engen­drada per un cònsol famós i ves­tida amb l'estola?”. Què res­pon­dria? “És que el pare de la noia és un home impor­tant!”. No calia ni Tele 5.

Cas­telló també ha estat el res­pon­sa­ble de la versió d'Art d'ena­mo­rar. L'edició d'Ade­si­ara coin­ci­deix a les lli­bre­ries amb Poe­sia eròtica, d'Ovidi, que inclou Amors, Art amatòria i Remeis a l'amor. El volum forma part de Bibli­o­teca Grècia i Roma, que comer­ci­a­lit­zen Alpha i Edi­ci­ons 62. Cas­telló insis­teix que ha pre­fe­rit el terme ena­mo­rar en comp­tes d'esti­mar perquè els romans no solien esti­mar sinó que seduïen i ana­ven per feina: “De la pro­ducció d'Ovidi és l'Art d'ena­mo­rar la que s'ha empor­tat la fama d'obra lli­ber­tina i ha pas­sat a la història de la lite­ra­tura com a motiu de l'exili del seu autor. No és, sens dubte, ni una cosa ni l'altra, però no volem des­men­tir en abso­lut aquesta mala fama”. El que ningú no qüesti­ona és que els romans sabien diver­tir-se.