Canòdrom sí o no?

Necessita Barcelona un centre d'art contemporani? Quina gran pregunta més fàcil: és clar que sí. Es farà? Ah, quina gran pregunta sense resposta... En el sector de l'art, són uns quants els que des de fa dies, per no dir setmanes, esperen una trucada del conseller de Cultura, Ferran Mascarell, i/o del futur regidor de Cultura, Jaume Ciurana, que els resolgui l'interrogant. I és que l'espera s'està fent eterna. De reunions cara a cara ja n'han fet unes quantes, però en cap n'han tret l'aigua clara. Comencen a estar farts de tantes imprecisions i, pitjor, de les tàctiques dilatòries dels polítics. Bé, una cosa comença a estar fora de dubtes, encara que hi ha qui es resisteix a assimilar-ho: el Canòdrom de la Meridiana no és l'edifici que ni Mascarell ni Ciurana volen destinar al centre d'art.

No els agrada i no se n'amaguen pas, ni en públic ni en privat. Diuen que és massa petit i que està allunyat del centre. Dins del sector, hi ha veus que els donen la raó, però moltes altres, i de pes, no volen ni sentir a parlar d'espais alternatius. Que de ser-hi, hi són: la Virreina, amb la marxa de Carles Guerra (ell i el seu projecte entorn de la imatge) al Macba, s'erigeix en un candidat molt clar. Fins i tot es podria donar la rocambolesca situació que Santa Mònica, l'origen de tot l'enrenou des que, l'any 2008, va ser desmantellat com a centre d'art, també entrés ara en la disputa; això, si es reconsidera el projecte que dirigeix Vicenç Altaió, apadrinat per l'anterior conseller de Cultura, Joan Manel Tresserras. I per què no, posats a racionalitzar, que és el que toca, alguna fàbrica de la creació (Fabra i Coats?) que no sap què fer amb el seu excés de metres quadrats? Com un dòmino, qualsevol fitxa que es mogui afectarà les altres.

Artistes, galeristes i crítics són més pessimistes que cap altra cosa. Des de l'Associació d'Artistes Visuals de Catalunya, el seu vicepresident segon, Ignasi Aballí, creu que tots els passos s'han de fer amb el vistiplau de Moritz Küng, el director –en funcions– del Canòdrom. “El seu projecte, que no oblidem que va ser escollit en un concurs convocat per l'Ajuntament i la Generalitat, està concebut per a l'edifici del Canòdrom, no per un altre edifici. És un projecte molt vinculat a les especificitats d'aquest espai. Aquesta és la seva grandesa. Per Küng, i nosaltres hi estem totalment d'acord, el Canòdrom dota d'un valor afegit el centre d'art contemporani de Barcelona. És a dir, el fa únic al món”, argumenta Aballí.

Una altra cosa, diu Aballí, és que Küng no estigui disposat a dialogar amb els nous artífexs de les polítiques culturals del país. “És un home pacient i molt obert, però té uns límits”. Podria adaptar el seu projecte per a la Virreina o, posats a especular, per a Santa Mònica? “El problema d'aquests espais és que estan marcats per la seva història. I això a Küng li molesta, ell creu més en un espai que comenci de zero”. Des de l'associació d'artistes, el suport cap a Küng és total.

“És molt greu el que li està passant [a Küng], tot el procés ha sigut lamentable. Ell, un home de mentalitat germànica, no pot entendre que li paguin un sou [65.000 euros l'any] sense fer cap feina. La imatge que estem donant al món és molt i molt negativa”, exclama el president de l'Associació Catalana de Crítics d'Art, Joan Maria Minguet. Com el representant dels artistes, Minguet també creu que canviar la seu del centre d'art pot desvirtuar el projecte del Canòdrom. “La Virreina? D'entrada, no. Ara, si això significa obrir demà mateix el centre d'art, endavant!” Improbable.

Des del món galerístic, Carlos Duran, president d'Art Barcelona, insisteix que el projecte de centre d'art contemporani és improrrogable però entén el debat de l'emplaçament. “A mi, personalment, el Canòdrom no em sembla l'espai idoni. Hi ha entorns amb un teixit artístic més favorable. I de cara a l'audiència, no és atractiu”.