La conquesta de Comercial

Els qui som boo­mers en el nos­tre ima­gi­nari solem evo­car les entra­nyes d’un diari de premsa escrita a l’estil de la mítica sèrie Lou Grant, en què els peri­o­dis­tes tenien al mig de la redacció debats intel·lec­tu­als i pro­funds sobre qui­nes notícies s’havien de publi­car l’endemà. Curi­o­sa­ment, en canvi, no tro­baríem esce­nes memo­ra­bles que trac­tin dels entre­llats del seu depar­ta­ment comer­cial. La venda d’anun­cis en blanc i negre o a color i a plana parell o impa­rell no pro­vo­ca­ria un interès sufi­ci­ent de cara a l’audiència. No obs­tant, puc cons­ta­tar que, en el meu recor­re­gut pro­fes­si­o­nal a El Punt, la major part entre comer­ci­als, en aquesta branca també es feia bullir l’olla. I tant que sí!

I no és ben cert que una con­so­li­dada fac­tu­ració en publi­ci­tat i subs­crip­ci­ons és el que ajuda a moure els motors d’un diari? L’equip de ven­des d’El Punt va acon­se­guir que això fos una rea­li­tat amb escreix. Tot el depar­ta­ment comer­cial, inclo­ent-hi el que ara en diríem la gestió interna, érem un equip jove, ingenu per des­co­nei­xença i atre­vit per natu­ra­lesa, que va des­ta­car sem­pre per la gran força moti­va­dora per ven­dre qual­se­vol propòsit i poca modèstia per obte­nir rànquings de fac­tu­ració cadas­cun amb més èxit. Érem un equip que amb una il·lusió genuïna tre­ba­llava a hores intem­pes­ti­ves, jugava amb la pica­resca, es movia amb desim­bol­tura i venia amb con­vicció. Un equip que va demos­trar en tot moment una inqüesti­o­na­ble lle­ial­tat a tot el que sig­ni­fi­cava El Punt i unes ganes des­me­su­ra­des de men­jar-se el món.

Si em situo l’any 1997, quan vaig tre­pit­jar per pri­mera vegada les ins­tal·laci­ons del diari al car­rer Figue­rola de Girona, el depar­ta­ment comer­cial l’inte­grava un petit però gens modest equip de vene­dors que ja des­ta­cava per la inqui­e­tud a fer coses inno­va­do­res. En aquells moments, l’acti­vi­tat econòmica estava en solfa i el mer­cat immo­bi­li­ari ja des­pun­tava. Des dels des­pat­xos de Comer­cial, i més lite­ral­ment des del bar del davant, es van començar a tei­xir estratègies de venda que aca­ba­rien sent fulls de ruta deci­sius per al crei­xe­ment del diari.

L’any 2000, la seu cen­tral es va moure a l’edi­fici moder­nista de la Fari­nera Tei­xi­dor. Amb les mudan­ces, va venir l’arren­cada tec­nològica que va per­me­tre apar­car el fax i començar a reme­nar amb cor­reus electrònics, words i excels, una manera de tre­ba­llar més efi­ci­ent i pro­fes­si­o­nal. La cire­reta va arri­bar amb la imple­men­tació de l’SGI, el pro­gra­mari inno­va­dor creat per l’equip informàtic de la casa, que va faci­li­tar poder cons­truir una gran base de dades de cli­ents actu­als i de poten­ci­als que aju­da­ria a seguir con­que­rint la venda en el mer­cat publi­ci­tari i a fer créixer la fac­tu­ració any rere any.

La clau per asso­lir aques­tes xifres insòlites va ser crear noves dele­ga­ci­ons arreu del ter­ri­tori català, més enllà de les que ja exis­tien per a les edi­ci­ons del diari. En cada loca­li­tat, un equip comer­cial venia publi­ci­tat, molts cops a porta freda, per al diari i per al ven­tall de revis­tes gratuïtes espe­ci­a­lit­za­des de gran difusió que ana­ven nai­xent. D’aques­tes revis­tes recor­da­rem la pet­jada ino­bli­da­ble del Punt de venda, i els seus deri­vats PdV­Ha­bi­tatge –atapeït d’anun­cis de por­tals immo­bi­li­a­ris–, PdV­Mo­tor –un refe­rent indis­cu­ti­ble en les últi­mes nove­tats del món del motor–, PdV­De­co­ració i PdV­Moda. El depar­ta­ment comer­cial ho abas­tava tot: publi­ci­tat, subs­crip­ci­ons, monogràfics de fes­tes majors, con­ve­nis anu­als amb ajun­ta­ments, ràpels amb les cen­trals de com­pres, el Club del Subs­crip­tor i atenció al cli­ent. És a dir, teníem una olla que anava a tota pressió.

D’aquest espe­rit moti­va­dor i empre­ne­dor, en mos­traré dos exem­ples. El pri­mer, amb el nai­xe­ment de la nova edició del diari al Maresme, tots els comer­ci­als van deci­dir anar a la caval­cada de Reis de Mataró a repar­tir el diari amb l’única volun­tat que la gent el conegués. Va ser un gran encert per entrar amb bon peu en aque­lla comarca. El segon, l’èxit rotund que la xarxa comer­cial va acon­se­guir amb Fira­ha­bi­tatge, la fira d’oferta d’immo­bles i del sec­tor de la deco­ració més gran que s’ha cele­brat mai, i cal remar­car que en suc­ces­si­ves edi­ci­ons, al Palau Firal de Girona.

Aquest camí que vam recórrer junts va dei­xar un pòsit. D’aquí que els que, en un moment de la vida, vam deci­dir començar una nova etapa pro­fes­si­o­nal hem man­tin­gut, cadascú en la seva mesura, una con­nexió que no hem per­dut amb el pas dels anys. Un nexe que ens lliga a records ino­bli­da­bles, uns de bons, d’altres de més com­pli­cats, però que tots for­men part de la història glo­bal d’aquests 45 anys que ara cele­bra el diari. Per això, des la posició de l’expa­triat, només puc desit­jar als qui for­men part de l’actual plan­ti­lla: per molts anys més!