Canals

El PSC es crema

2013. Els socialistes mantenen una posició erràtica entorn del dret a decidir fins que finalment es queden en terra de ningú, la tercera via, decisió que anirà reduint el seu pes polític en cada nova elecció

A partir de la sentència del Constitucional del 2010 el camí electoral del PSC és de baixada
“Dret a decidir què? Què és una reforma federal de la Constitució? Fa 30 anys que sentim la mateixa cantarella sense que ningú ens sàpiga dir exactament què és això”
Pere Navarro canvia diversos cops de criteri sobre el suport al dret a decidir, i desorienta tothom
Juan Carlos Rodríguez Ibarra. President
de la Junta d'Extremadura
1 de novembre del 2012.
Article publicat al diari ‘El País'

Els soci­a­lis­tes han triat
el camí més cos­te­rut
en la dico­to­mia inde­pen­dista-uni­o­nista: el del mig. Són el par­tit de la ter­cera via –amb permís de Duran i Lleida–; els defen­sors que encara és pos­si­ble redi­mir Espa­nya a través d'una estruc­tura fede­ral. Aquesta posició, que els ha fet ser erràtics vers el dret a deci­dir, ha cre­mat el par­tit a Cata­lu­nya.

No es pot dir, però, que el PSC ha negat l'existència d'un con­flicte real d'encaix entre Cata­lu­nya i Espa­nya. José Mon­ti­lla, quan encara era pre­si­dent, reco­nei­xia al peri­o­dista Iñaki Gabi­londo que tot i que “l'Espa­nya de les auto­no­mies és molt més fede­ral que cen­tra­lista, les parau­les i algu­nes ins­ti­tu­ci­ons no volen reconèixer encara la rea­li­tat”. “Espa­nya no és mera suma de dis­set comu­ni­tats; a Espa­nya hi ha més naci­ons que l'espa­nyola”, deia. Han pas­sat qua­tre anys des d'aque­lla con­versa reco­llida al lli­bre Cata­la­nisme i la situ­ació s'ha radi­ca­lit­zat i ha dei­xat els par­ti­da­ris de la ter­cera via en un car­ril mort. Per bé que encara té alguns defen­sors al par­tit, mai en tro­ba­ran cap com Pere Navarro.

Pere Navarro, exal­calde de Ter­rassa, va defen­sar durant els gai­rebé tres anys que va estar al cap­da­vant del PSC (desem­bre 2011-juny 2014) la solució fede­ral a capa i espasa. La seva pro­posta, un cop més, a banda de ser rebut­jada a Cata­lu­nya per la resta de for­ces sobi­ra­nis­tes i la ciu­ta­da­nia, no va tro­bar con­tinuïtat al PSOE espa­nyol, immers en una crisi d'iden­ti­tat per la trans­for­mació que ha expe­ri­men­tat el pano­rama polític espa­nyol. Tot ple­gat li va aca­bar cos­tant el càrrec.

Navarro arriba al poder com a con­seqüència del des­gast que patei­xen els soci­a­lis­tes arran de la seva inde­fi­nició després que el 2010 el Cons­ti­tu­ci­o­nal dictés sentència con­tra l'Esta­tut. La reso­lució judi­cial reforça ERC i empeny CiU i ICV a apu­jar el to de les seves rei­vin­di­ca­ci­ons. El PSC pri­mer sem­bla apos­tar pel dret a deci­dir, però després fa marxa enrere. A Madrid, tot i que Rubal­caba juga a favor de Navarro, la majo­ria de barons soci­a­lis­tes no volen ni sen­tir-ne a par­lar.

Al juny arriba la sentència con­tra l'Esta­tut, i al novem­bre el PSC perd la Gene­ra­li­tat, per la victòria de CiU però també perquè els soci­a­lis­tes per­den 9 escons i 200.000 vots. Només obte­nen 575.233 vots, que són el pit­jor resul­tat en vots abso­luts del par­tit des de la res­tau­ració de la Gene­ra­li­tat. A par­tir d'aquí tot el camí és de bai­xada. El 2011 les elec­ci­ons muni­ci­pals cer­ti­fi­quen la deriva del PSC, que per pri­mer cop perd la capi­tal, Bar­ce­lona, i s'escola en vots i alcal­dies a l'àrea metro­po­li­tana. El 2012, amb noves elec­ci­ons al Par­la­ment, els elec­tors cas­ti­guen, ara ja sí clara­ment, la inde­fi­nició política del PSC, que cedeix a Esquerra el lloc de segona força al Par­la­ment. Res­pecte a les elec­ci­ons del 2010, i amb Pere Navarro de can­di­dat, han per­dut 8 escons més i més de 50.000 vots.

Com arriba el PSC fins aquí? És el resul­tat d'haver des­con­nec­tat de la ciu­ta­da­nia. A mesura que l'Estat tensa les rela­ci­ons amb Cata­lu­nya, les posi­ci­ons al país es pola­rit­zen. Un dis­curs ambigu i que apel·la a un diàleg ine­xis­tent no té opci­ons de fer-se un lloc, sobre­tot perquè les for­ces d'esquerra, totes, s'han posat del cos­tat del dret a deci­dir mal­grat que com Ini­ci­a­tiva, no aca­bin d'ense­nyar les seves car­tes.

En la foto­gra­fia del pano­rama polític, els votants veuen el PSC al cos­tat del PP i Ciu­ta­dans i això no agrada a bona part del seu elec­to­rat, que cerca refugi en altres for­ces o es queda a casa. Navarro, però, navega sense sen­tir el clam del pas­satge. Com es va negar tan bon punt va acce­dir a la pri­mera secre­ta­ria a escol­tar les veus dins del par­tit que dema­na­ven que el PSC tornés a tenir grup propi al Congrés. Navarro no vol dis­sen­si­ons i, com a molt, acaba accep­tant que el PSC es pugui des­mar­car del PSOE al Congrés “en casos excep­ci­o­nals rela­tius a assump­tes d'espe­cial interès per a Cata­lu­nya i el seu auto­go­vern”. Foc d'ence­nalls.

Durant el 2012, Navarro ini­cia mani­o­bres d'acos­ta­ment a CiU i, tren­cant amb el que fins ales­ho­res havia defen­sat el PSC, s'avé a nego­ciar amb Madrid sobre el pacte fis­cal com a alter­na­tiva als pro­ble­mes de Cata­lu­nya. Pocs mesos després, però, i davant la pro­xi­mi­tat dels comi­cis, Navarro fa un cop de cin­tura i s'allu­nya del par­tit de Mas, men­tre que a Madrid pres­si­ona al PSOE perquè doni suport al seu dis­curs fede­ra­lista, cosa que obté de Rubal­caba.

El novem­bre del 2012 per pri­mer cop en un acte elec­to­ral Navarro defensa el dret a deci­dir dels cata­lans i fins i tot l'alcalde de Cor­nellà i mà dreta de Navarro, Anto­nio Balmón, afirma que “vull un referèndum”. Final­ment, el pro­grama elec­to­ral del PSC ha inclòs la cele­bració d'una con­sulta i Navarro afirma públi­ca­ment que “no es pot tenir por del que volem deci­dir”. “Hem de poder esco­llir on volem anar”, manté.

El dis­curs can­via després del des­as­tre elec­to­ral. El desem­bre del 2012 Navarro anun­cia que el PSC s'abs­tindrà en totes les vota­ci­ons que hi hagi durant la legis­la­tura sobre el dret a deci­dir. Ho ha donat a conèixer a la resta del grup par­la­men­tari només uns minuts abans d'anun­ciar-ho. I encara va més lluny, el 23 de gener del 2013 dóna ordres expres­ses de votar en con­tra de la Decla­ració de Sobi­ra­nia del Par­la­ment. Cinc dipu­tats s'inhi­bei­xen de la votació: Joan Ignasi Elena, Marina Geli, Rocío Martínez-Sam­pere, Àngel Ros i Núria Ven­tura.

El vent no bufa a favor de Navarro: el cas Mer­curi, les escol­tes de La Camarga, l'enfron­ta­ment amb Chacón, la petició d'abdi­cació del rei, la pro­posta que es retiri el con­cert al País Basc i a Navarra... A més, el PSC con­ti­nua pre­nent deci­si­ons con­tra­dictòries: al Congrés, amb l'excepció de Carme Chacón, els dipu­tats cata­lans voten a favor que els cata­lans puguin exer­cir el dret a deci­dir previ acord amb el govern espa­nyol però a Cata­lu­nya s'auto­ex­clo­uen del Pacte Naci­o­nal pel Dret a Deci­dir.

L'abril del 2014, la crisi al PSC adqui­reix un aire pin­to­resc quan una dona engalta un cop de puny a Navarro en una comunió i ell atri­bu­eix l'inci­dent a “la tensió que genera el procés català”. A l'hora de la veri­tat, la dona con­fessa que l'ha agre­dit per un assumpte refe­rent a l'etapa de Navarro a l'alcal­dia de Ter­rassa.

L'acla­pa­ra­dora der­rota a les euro­pees del 2014 són el deto­nant de la dimissió de Navarro. A par­tir d'aquí s'obre un ball de noms pos­si­bles per subs­ti­tuir-lo, però el que té més força és el de l'alcal­dessa de Santa Coloma de Gra­me­net, Núria Parlón. La soci­a­lista no ho accepta i final­ment serà un històric, Miquel Iceta, qui pren­gui el relleu de Navarro per con­ver­tir-se en la nova vella cara pública del PSC. Iceta modera el dis­curs, però
de moment res sig­ni­fi­ca­tiu ha can­viat.

Un PSC fora del PSC

El juliol del 2012 el sector més catalanista del PSC decideix fer pinya davant la deriva ideològica i el dirigisme que, diuen, s'ha instal·lat a la cúpula. L'exalcalde de Vilanova i la Geltrú Joan Ignasi Elena presenta el corrent crític Avancem, mentre que per altra banda s'organitza un grup heterogeni que demana un canvi de funcionament al partit. En formen part les exconselleres Montserrat Tura i Marina Geli; l'exconseller d'Economia Antoni Castells; l'alcalde de Lleida, Àngel Ros; el president del grup parlamentari, Joaquim Nadal; la diputada Laia Bonet; l'expresident del PSC Isidre Molas; el president del grup municipal socialista de Barcelona, Jordi Martí; el diputat Daniel Font; la regidora gironina Pia Bosch i l'exnúmero dos d'Economia Martí Carnisser, entre altres.

Uns mesos més tard, a l'octubre, la tensió puja dins el PSC quan el sector catalanista demana a la direcció que escolti el clam de la ciutadania pel dret a decidir i ho fa mitjançant un manifest que firmen més de 150 persones, entre elles pesos pesants del partit com
Ernest Maragall.

El desembre del 2012 la dolorosa derrota electoral porta els crítics a presentar una nova declaració en què reclamen “la imprescindible i urgent reconstrucció del projecte polític socialista”.

La votació en contra de la Declaració de Sobirania al Parlament el gener del 2013 acaba d'obrir les fissures del partit. Navarro sanciona econòmicament els diputats díscols, que no abandonen els escons. A l'agost Balmón atia el foc, en assegurar en un article publicat a El Periódico, que al PSC “hi sobren professionals del soroll sense cap rellevància actual que són utilitzats per fer grinyolar i desorientar les posicions del partit”. Els díscols se senten convidats a marxar i Navarro ha d'esmenar l'article de Balmón per evitar mals majors.

L'avanç del procés va trencant el PSC. Elena, Geli i Ventura el gener del 2014 voten al Congrés a favor de demanar que l'Estat cedeixi les competències per fer la consulta a Catalunya, en contra del vot del PSOE i dels diputats del PSC, cosa que pràcticament els situa fora del partit.

A la fi, Ernest Maragall es dóna de baixa del PSC i funda Nova Esquerra Catalana, que es presenta en coalició amb ERC a les europees. Maragall serà el número dos de la llista. El foc s'estén: deu dirigents del PSC de Girona, entre ells Nadal, deixen els càrrecs de l'executiva local i arreu del país destacats dirigents del territori o abandonen els càrrecs o fan les maletes.

L'arribada d'Iceta al poder provoca la marxa de Joan Ignasi Elena, mentre que Geli, Bosch, Ventura i Castells creen la plataforma Moviment Catalunya i l'exconsellera Montserrat Tura remarca el seu perfil lluny del partit.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia