121. Josep de Vilamala

LA GENE­RA­LI­TAT, extin­gida

Els nous dipu­tats van valo­rar la pos­si­bi­li­tat de fer una expe­dició mili­tar pel ter­ri­tori per impul­sar l'alçament de la població, després que el maris­cal Guido von Star­hem­berg, seguint ordres de Viena, evacués les pobla­ci­ons que ocu­pava per entre­gar-les a l'exèrcit borbònic. L'agost del 1713 entre­ga­ren la plaça d'Hos­tal­ric, la dar­rera que estava a les seves mans. L'ope­ració de reclu­ta­ment estava en marxa, però els ofi­ci­als que la coman­da­ven havien de fugir per­se­guits per les tro­pes cas­te­lla­nes. Els cata­lans, al seu torn, es dedi­ca­ren a fus­ti­gar les tro­pes que encer­cla­ven Bar­ce­lona per alleu­ge­rir el setge sobre la capi­tal. Aquesta expe­dició, però, va aca­bar mala­ment. El dipu­tat mili­tar i el gene­ral que encapçala­ven el petit exèrcit encar­re­gat de revol­tar la població deci­di­ren embar­car amb els seus ofi­ci­als cap a Bar­ce­lona, i aban­do­nar així a la seva sort, a les plat­ges del Maresme, els seus homes. Una part dels sol­dats es va ren­dir a l'ene­mic i altres van inten­tar tor­nar a casa. Entre els que opta­ren per mar­xar a la llar, hi havia Bac de Roda, que, denun­ciat per un veí als borbònics, va aca­bar pen­jat.

El 20 d'agost del 1713 la Gene­ra­li­tat envià un carta adreçada a tots els cata­lans en què es cons­tata que més enllà d'una victòria mili­tar el que volia Felip V d'Espa­nya (Felip IV d'Aragó) era extin­gir el nom i eli­mi­nar com­ple­ta­ment la nació. Els intents de rebre ajut d'Àustria van ser infruc­tu­o­sos; durant els sis pri­mers mesos de setge van sol·lici­tar ajut per carta una mit­jana de dos cops al mes, però es feren el desentès.

Durant els pri­mers dies del 1714, a molts llocs de Cata­lu­nya es produïren alçaments con­tra les tro­pes borbòniques per la fis­ca­li­tat que impo­sa­ven. La revolta fou ofe­gada amb sang i diver­sos pobles, reduïts a cen­dres. Men­tres­tant a Bar­ce­lona, a poc a poc, el Con­sell de Cent anava exer­cint el seu pre­do­mini sobre la Dipu­tació del Gene­ral. Les reu­ni­ons eren diàries, però els repre­sen­tants ins­ti­tu­ci­o­nals sabien que esta­ven abo­cats a la des­a­pa­rició sense ajut exte­rior. El febrer del 1714 tor­na­ren a fer una crida des­es­pe­rada als antics ali­ats. El resul­tat fou nega­tiu. La Gene­ra­li­tat, a causa de la seva situ­ació extre­ma­da­ment precària, va aca­bar cedint les fun­ci­ons interi­na­ment a la ciu­tat de Bar­ce­lona, la qual cosa con­vertí el Con­sell de Cent en la màxima auto­ri­tat del país.

L'11 de setem­bre del 1714, Bar­ce­lona es va veure obli­gada a capi­tu­lar, després de nou anys de guerra inin­ter­rom­puda, d'un setge de tretze mesos i d'haver rebut l'impacte de prop de 30.000 bom­bes –que repre­sen­ten una pro­porció de gai­rebé una per cada habi­tant de la ciu­tat–. Milers de cata­lans havien mort en la seva defensa. La cai­guda de Bar­ce­lona com­portà que tres dies després fos­sin supri­mits el Con­sell de Cent i la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya, a instàncies de José Patiño (pre­si­dent de la Junta Supe­rior de Justícia y de Gobi­erno) per ordre del maris­cal duc de Berwick, en repre­sen­tació de Felip V. Es nome­na­ren admi­nis­tra­dors de la ciu­tat i els béns i la docu­men­tació con­fis­cats al Con­sell de Cent i la Gene­ra­li­tat Fran­cesc de Junyent i de Vergós i Josep Gra­ells.