La decisió sobre el cementiri nuclear ja és una urgència

Des de l'1 de gener passat, l'Estat espanyol, a través de l'empresa pública Enresa, ha de pagar al francès uns 65.000 euros cada dia –això voldrà dir més de 23 milions l'any– per l'emmagatzematge en una planta de Normandia dels residus de mitjana i alta radioactivitat procedents de la clausurada central nuclear de Vandellòs I. No és pas res de nou, ja que el govern espanyol compta a desemborsar fins al 2015 una quantitat superior als 93 milions, que després potser es podrà recuperar en bona part però que s'afegeix als més de 500 milions que ja ha pagat pel reprocessament dels residus nuclears més enllà de les seves fronteres. Si a això s'hi afegeix que les instal·lacions individuals, on ara cada central guarda els seus residus, són cada cop més a prop de la saturació, és evident que a l'Estat li sobren motius –i més en un temps de crisi com l'actual– per treure's la son de les orelles i prendre una decisió sobre la situació del magatzem temporal centralitzat –l'eufemisme amb què es coneix el cementiri nuclear espanyol–, el darrer gran pas que resta per poder tirar endavant el projecte. I és que el Congrés dels Diputats va instar l'executiu a començar el procés el desembre del 2004, i això ja és massa temps.

Ara ha fet un any, en plenes festes de Nadal, que el govern espanyol convocava el decisiu concurs per al punt sens dubte més espinós, la selecció d'un emplaçament. Un procés que en teoria no havia de durar més de quatre mesos, però que després s'ha allargat indefinidament sense cap gran motiu tècnic aparent, fins al punt que avui el més calent encara és a l'aigüera. La pugna política i la manca d'unanimitat als respectius territoris ja les haurien pogut imaginar abans, els responsables estatals, i això ara no els hauria de fer tremolar el pols per accelerar la decisió, sobretot quan el mateix Ministeri d'Indústria va fer públic, ja fa uns mesos, que té un informe sobre la taula –amb uns criteris tan discutibles com es vulgui, però oficials al cap i a la fi– que designaria com a millor candidata la localitat valenciana de Zarra (fins llavors ningú havia dit res en contra, per cert). Per molt que el ministre Sebastián vulgui ara parlar-ne un altre cop amb Artur Mas, i que els empresaris catalans tornin a demanar al nou president que porti la instal·lació a Catalunya, no s'hi val a buscar més les pessigolles. El Parlament ja s'ha pronunciat amb rotunditat, i dues vegades, perquè el cementiri no vingui a un país i a unes comarques que han ultrapassat de molt la quota de solidaritat en el pastís de les indústries desagradables. És evident que aquí no hi ha el mínim consens polític i territorial necessari, i seria molt lleig que alguns partits canviessin d'opinió ara que ja han passat les eleccions.