El corredor mediterrani, víctima de Madrid

En contra del sentit comú, en contra dels interessos del País Valencià i de Catalunya i en contra del que més convé també al teixit social i empresarial del conjunt de l'Estat, el govern espanyol ha donat l'esquena a la prioritat del corredor mediterrani, la connexió del tren de mercaderies d'ample europeu que ha d'unir Algesires amb Estocolm. Si ha de dependre de la pressió institucional del govern espanyol, ja ens podem oblidar que el Parlament Europeu declari el projecte d'interès prioritari aquest mateix 2011, tal com reclama com una pinya el món polític i econòmic català, valencià i murcià. La presència, abans-d'ahir, a la cambra europea de mig miler d'emprenedors, representants de les cambres de comerç i representants parlamentaris convocats pel lobby Ferrmed amb l'objectiu de fer visible una vegada més l'interès dels territoris per l'eix, va quedar deliberadament descafeïnada per l'absència del ministre de Foment, José Blanco, que va enviar-hi dos directors generals que es van limitar a diagnosticar que ja no queden diners per pagar el corredor i que, en qualsevol cas, el preveuen només a llarg termini.

No és cap posició nova. Els dos partits que han governat l'Estat espanyol durant els últims trenta anys, el PSOE i el PP, han menyspreat repetidament les reivindicacions catalanes i valencianes. L'any 1992, els socialistes ja van deixar clar de quin peu calcen quan en comptes d'apostar per la línia d'alta velocitat entre Madrid i Barcelona van impulsar la de Sevilla. Pel que fa als populars, el 2003, quan ocupaven la comissaria europea de Transports, van esborrar el projecte del mapa de prioritats. Si ja en aquells temps de bonança econòmica l'interès era nul, la situació actual de crisi general els serveix de coartada perfecta per mirar novament cap a una altra banda.

El gran beneficiari de tot plegat ha estat, com sempre, Madrid i el disseny radial de les infraestructures aplicat per aquestes dues formacions polítiques, una herència conceptual de Felip V que Franco va perpetuar i que pretén emmirallar-se en un altre model, el francès, que fa molt de temps va ser replantejat amb xarxes complementàries que mantenen tot el país eficaçment comunicat. Això és justament el que des d'aquí es reclama: eficàcia. Una eficàcia que hauria d'estar a l'altura del potencial estratègic de Catalunya, el País Valencià i Múrcia, que aglutinen el 50% de la població i de la riquesa de l'Estat i que durant massa temps han estat víctimes, no pas protagonistes, de les decisions adoptades des del quilòmetre zero.