Les lliçons del 10-J, un any després

Avui fa just un any de la manifestació gegantina que va omplir els carrers de Barcelona amb un crit majoritari fins aleshores mai vist per la llibertat de Catalunya. Va ser una resposta indignada davant l'atac de l'Estat espanyol contra Catalunya amb la sentència de l'Estatut. Va significar una demostració que la societat civil d'aquest país està tipa de l'opressió nacionalista espanyola. Però, per damunt de tot, va marcar un punt d'inflexió, pel desacomplexament amb què la població va demanar la independència. Tot i que no va ser estrictament una manifestació independentista, el 10 de juliol passat va quedar clar cap on s'encamina irrevocablement el sentiment dels catalans i les catalanes que no volen que Catalunya sigui trepitjada. Ara fa un any va ser el poble que va arrossegar al carrer els seus polítics desorientats i enfangats en un clima preelectoral
als quals la sentència contra l'Estatut va deixar paralitzats, primer,
i seguidament desbordats pel clamor social.

Un any després on som? Si l'anàlisi es fa des del punt de vista estrictament polític, no hi ha gaire motius per ser optimistes. És cert que les últimes eleccions les va guanyar una formació, CiU, que ha fet passes de gegant en l'ambició del seu sobiranisme. Però no és menys cert que aquestes intencions programàtiques de CiU topen amb un desenvolupament del dia a dia en què els pactes parlamentaris es fan amb el PP, el partit que durant l'última dècada més indecentment ha atacat els pilars bàsics de Catalunya, que són l'autogovern i la llengua. L'herència del 10-J, però, no és estrictament política sinó sociològica. Avui fa un any que molts catalans i catalanes van demostrar que es pot demanar la independència sense por i sense cap radicalisme, amb una consciència cívica exemplar. Els catalans, avui fa un any, ens vam espolsar les manies que encara té una classe política que no acaba de fer el pas i que corre el risc de no acabar de fer-nos el pes.