Sense Joan Solà

Res no viu altrament que combatut. (Josep Carner)

No hi ha prou espai en un titular per encapçalar una –per desgràcia– nova necrològica amb el recurs de Mort de seguit del substantiu més escaient. Perquè, quantes coses no era Joan Solà? Lingüista, gramàtic, filòleg, ortotipògraf, docent, historiador de la llengua, sociolingüista... i, a més, persona afable i cordial, accessible, bon jan (això últim, de vegades, potser massa).

I ara ja no hi és, quan més falta ens feia per tantes i tantes activitats, professionals com lúdiques. Fins al darrer moment, però, la seva ha estat una vida fructífera, constructiva, esperonadora, tot al llarg d'una trajectòria sistemàtica i perseverant, que aquests últims anys havia començat a gaudir merescudament de reconeixença pública, institucional fins i tot.

Una biografia altrament la seva que, com tantes altres en aquest sempre baquetejat país, no s'explicaria sense els combats que va haver de lliurar, sovint més per obligació que no pas per devoció. Contra un règim asfixiant que, conseqüent amb aquella veritat secular de nunca fue el castellano lengua de imposición, maldava per anorrear tot vestigi diferencial de la nació catalana, començant, és clar, per la llengua. També contra tot d'inèrcies i de defeccions endògenes, tant o més letals que les incessants agressions exògenes. I, encara, contra els puretes que pretenen que la ciència ha d'estar renyida amb la passió.

L'absència de Solà deixa el país orfe de la seva persona i de la seva dedicació, però el seu llegat és saó de nous professionals i exemple de ciutadans; de tothom, en definitiva, disposat a assumir el repte que no viurem com a identitat plena si no és en lluita contra la ignorància i contra l'assimilisme. Contra la colonització i la barbàrie.