Catalunya no és bilingüe

La crei­xent pruïja bilingüista de l'espa­nyo­lisme radi­cal ens pot coure i picar molt (a mi em treu de polle­guera i m'encén, per afe­gir-hi dues reac­ci­ons més), però en el fons, si hi refle­xi­o­nem una mica, l'ofen­siva per res­si­tuar l'espa­nyol a Cata­lu­nya en rea­li­tat és fruit de la cons­ta­tació que en aquest país el bilingüisme que for­mal­ment recla­men ja fa almenys una dècada que, sociològica­ment, ha pas­sat avall. Només cal sor­tir al car­rer per com­pro­var que hi ha mol­tes més llengües d'ús cor­rent al cos­tat del català i del cas­tellà. Segons en quins bar­ris de Bar­ce­lona i segons en qui­nes urba­nit­za­ci­ons de la Costa Brava, el català i el cas­tellà, fins i tot, hi són en franca mino­ria.

Cata­lu­nya s'ha con­ver­tit en una soci­e­tat plu­ri­lingüe, perquè s'hi par­len mol­tes llengües i perquè hi ha molts ciu­ta­dans que par­len més de dos idi­o­mes amb total nor­ma­li­tat. Des dels fills de la dar­rera immi­gració, capaços d'expres­sar-se alhora en la llen­gua fami­liar, com el xinès, l'urdú o l'ama­zic, el català de l'escola o el cas­tellà de Gran Her­mano, fins als joves en gene­ral d'entre 15 i 19 anys, la mei­tat dels quals, segons les últi­mes estadísti­ques, ja són capaços de comu­ni­car-se en anglès amb nor­ma­li­tat. La por que té Espa­nya és aquesta, i con­tra això, sota la can­ta­re­lla anacrònica del bilingüisme, oculta la intenció real: implan­tar el cas­tellà, en comp­tes del català, com a llen­gua vehi­cu­lar, com la parla de tro­bada on con­fluir des de la diver­si­tat. Ser útil és l'única pos­si­bi­li­tat real de super­vivència que té una llen­gua mino­ritària i mino­rit­zada com la nos­tra. És con­tra això que Espa­nya dis­para tota la seva arti­lle­ria política i legal.