Missa de deu a la Sagrada Família

Amb la visita del papa Benet XVI haurà pas­sat, amb perdó, com amb el porc: que se n'apro­fita tot. Aquí –com a tot arreu, val a dir-ho– aquest tipus d'esde­ve­ni­ments con­vo­quen tota mena d'acci­ons opor­tu­nis­tes, inclo­ses les dels qui n'hau­rem escrit arti­cles i sense excloure'n les dels matei­xos orga­nit­za­dors, que entre tots n'aca­ben enfos­quint el sen­tit ori­gi­nal i genuí. Ara bé, en bona part, qui va començar a ofe­rir carn a la fera va ser el mateix arque­bis­bat de Bar­ce­lona que, veient a venir el xàfec, es va dedi­car a jus­ti­fi­car la visita dient que seria el fet de més trans­cendència per a Bar­ce­lona des dels Jocs Olímpics de 1992. Fou un argu­ment de natu­ra­lesa gens espi­ri­tual i que sug­ge­ria que el debat s'havia de posar a la banda dels bene­fi­cis mate­ri­als: imatge turística de Bar­ce­lona, volum de negoci en el sec­tor turístic, en la venda de quin­ca­lla reli­gi­osa (ara en diem “merc­han­di­sing”)...

El cert, però, és que sense aquests errors de fons ini­ci­als també hau­rien apa­re­gut tots els qui han tret par­tit de la visita. Pri­mer de tot, i al cap­da­vall els més inno­cents, els qui n'han fet un petit negoci, llo­gant bal­co­na­des i ter­rats per poder veure pas­sar uns segons el papa. Això no és res, tan­ma­teix, com­pa­rat amb els del gremi extensíssim dels mal­hu­mo­rats i remu­gai­res que han apro­fi­tat les qua­tre inco­mo­di­tats de la visita per redac­tar un memo­rial de greu­ges que fa empal·lidir el de 1885 a Alfons XII. Por­tar les escom­bra­ries un car­rer més avall, no poder dei­xar la moto mal apar­cada al mateix xamfrà de sem­pre, haver de mos­trar la docu­men­tació, no poder treure el cotxe de l'apar­ca­ment un cap de set­mana... han esde­vin­gut grans per­ju­di­cis insal­va­bles que han ferit la dig­ni­tat i els drets humans dels bar­ce­lo­nins de mitja dot­zena de car­rers. El cas més gros el va fer saber, en exer­cici de les seves altes res­pon­sa­bi­li­tats veïnals, aquell pre­si­dent d'asso­ci­ació que per Cata­lu­nya Ràdio lamen­tava les pro­ves de so amb molt volum, de mitja hora de durada, d'unes pan­ta­lles gegants de tele­visió. Reina del Cels, com han gosat des­tor­bar els veïns d'una ciu­tat tan silen­ci­osa i pacífica com Bar­ce­lona, tan poc donada a les fes­tes majors o a la cul­tura tra­di­ci­o­nal de traca i ravals de foc... Colla de tiquis-miquis!

Amb més dimensió ideològica, també ha sor­tit la gran qüestió de la cata­la­ni­tat de la visita i, d'afe­git, la de l'Església. Dir que alguns han tret el sant­cristo gros de la con­fron­tació espa­nyola-cata­lana, en aquest cas és una expressió lite­ral. Que Rouco Varela digui que no exis­teix l'Església cata­lana, esmo­lat de “tant” català a la cerimònia, fa gràcia. (Ep, molt català si es mesura a pes, és clar, perquè ben cal­cu­lat, ja em diran si no ens han tor­nat a aixe­car la camisa en can­viar-nos les dues pri­me­res lec­tu­res en català per l'Evan­geli en espa­nyol!). Ara bé, que Martínez Sis­tach s'hi avin­gui dient que, teològica­ment només exis­teix una Església uni­ver­sal –catòlica– i les dio­ce­sa­nes, ja són ganes de defu­gir la con­fron­tació. Natu­ral­ment, no m'atre­viré a pole­mit­zar de teo­lo­gia amb un car­de­nal, però hi ha una gran tra­dició sobre el paper de les dites “esglésies locals” –aquí, el 1995, l'Església cata­lana va cele­brar el seu Con­cili i tot, se'n recorda mon­se­nyor car­de­nal?– o sobre l'encar­nació de l'Evan­geli a les dis­tin­tes cul­tu­res. I sobre­tot, sí que hi ha una Església espa­nyola, que curi­o­sa­ment coin­ci­deix amb les fron­te­res gens espi­ri­tu­als d'un Estat i, ai las, amb la mateixa volun­tat colo­nit­za­dora d'aquest. En tot cas, és cert que l'Església cata­lana no exis­teix si és que l'hem de des­co­brir pel seu coratge evangèlic i per la capa­ci­tat de posar-se al cos­tat del poble català en els seus pati­ments i anhels. Una situ­ació que encara es fa més palesa amb aquest gest des­me­su­rat d'agraïment –amb anun­cis a la premsa ita­li­ana–, tan propi de la nos­tra cul­tura mese­lla davant del més menut gest de con­des­cendència dels poders colo­ni­als. Posats a publi­car anun­cis a Itàlia, hi podien haver afe­git un parell de rat­lles sobre l'espo­li­ació d'art a la diòcesi de Lleida, cau­sada per la volun­tat de l'Església tan uni­ver­sal de Rouco Varela d'aco­mo­dar els límits històrics de les diòcesis als de les comu­ni­tats autònomes. Rouco expressa, amb trans­parència, una volun­tat anne­xi­o­nista accep­tada pel Vaticà, i aquí fem veure que sen­tim ploure i donem gràcies a Déu del moment dolç que viuen el Vaticà i aquesta Església cata­lana que no exis­teix. En què que­dem?

Però els qui més s'han lluït, sí senyor, són els anti­cle­ri­cals de sem­pre, acom­pa­nyats amb aquesta esquerra esgar­ri­a­cries tan nos­trada: mobi­lit­zar-se no pas a favor de res, sinó en con­tra d'un esde­ve­ni­ment (maco, pro­fund, el “jo no t'espero”!). Dis­cu­tir la des­pesa pública que genera el papa, i no fer-ho pels par­tits de cada quinze dies del Barça, per la rebuda de la Cham­pi­ons, per les mil i una bici­cle­ta­des, mara­tons, fes­tes popu­lars, moto­ra­des, mani­fes­ta­ci­ons oku­pes o jor­na­des de l'orgull gai, és d'un fari­se­isme que fa caure de cla­tell. Pre­fe­reixo no fer-hi sang.

Tot ple­gat, per aca­bar ofe­gant l'únic que era real­ment relle­vant, i que és el lide­ratge espi­ri­tual i el mis­satge ètic d'un home d'una intel·ligència pro­vada i admi­rada. Algun indo­cu­men­tat dirà que és con­ser­va­dor i que això el fa irre­lle­vant. Però l'interès d'un pen­sa­ment no el fa que sigui dels meus, sinó que sigui sòlid, valuós, ben fona­men­tat, fins i tot si en dis­crepo. ¿O és que algú creu que Haber­mas dia­loga amb Rat­zin­ger perquè sí? Menys estam­pe­tes, samar­re­tes i ban­de­ro­les, això sí, i més car­tes encícli­ques per conèixer la figura d'un gran intel·lec­tual del segle XX i prin­ci­pis del XXI, que ara és papa. Haurà estat una opor­tu­ni­tat per­duda?