Déu i religió? Quins?

És cert que el desinterès per la religió o que l'adopció de l'ateisme han anat creixent des de fa cent anys. Fins i tot la pràctica religiosa entre els creients ja no és tan massiva com abans. Això, però, passa sobretot a Europa. A la resta del món, el sentiment religiós continua essent molt viu, fins i tot més viu i més explícit que mai en aquells països en què s'ha abandonat o s'ha debilitat la persecució religiosa. Sembla que déu i la religió continuen interessant.

Aquest interès, però, està envoltat de controvèrsia: hi ha moviments religiosos populars i teologies sàvies, però cap d'ells no pot ser acceptat com a bo perquè sí. Tots ells han de ser examinats amb molt de compte. ¿No són potser radicalment diferents els fanatismes religiosos que es volen imposar per la força (de les armes o de les lleis) i les propostes tolerants dels que anuncien un missatge però els respecten tots? ¿I els problemes que sorgeixen quan certes doctrines oficials o certes pràctiques religioses s'allunyen tan extraordinàriament de la vida de la gent que acaben resultant imposicions artificials i opressores?

Certament, hi ha déus que donen vida i déus que maten. Hi ha formes religioses que poden ajudar a alliberar i d'altres que poden portar a més submissió i més opressió. Per això és tan necessari un debat aclaridor, un debat que ajudi a identificar quins són els déus i les religions que estimen els humans. Perquè no n'hi ha prou de dir que es creu en déu o que s'és una persona religiosa. Encara s'ha de saber què vol dir això, què comporta, quines conseqüències té.

L'Agenda Llatinoamericana ha fet vint anys. I ho celebra amb una edició dedicada precisament al tema “Quin déu? Quina religió?”. Als més immobilistes, aquestes preguntes els poden escandalitzar. Però no escandalitzarien pas sant Pere, que demanava que els creients estiguessin sempre a punt de respondre a qualsevol que els demanés raó de l'esperança que hi havia en ells. A mi, em sembla ben clar que l'esperança que han de donar les religions ha de començar en aquesta vida. La religió que ho deixa tot per al més enllà es fa còmplice de les injustícies del món. Així ho ha entès la teologia de l'alliberament. Així ho han entès altres formes religioses que saben que déu s'acredita sempre aquí, que el crèdit per l'altre món comença sempre en aquest. És per les seves obres que coneixereu no solament els humans, sinó també déu i la religió.