A veure ara qui es posa davant del toro

Temps tin­drem per fer valo­ra­ci­ons sobre el nou govern. La pri­mera pre­missa: res­pon­sa­bi­li­tat i fair play; tot i cons­ta­tar que les gata­des són cons­tants, s'impo­sen cent dies de crèdit. Però vull atu­rar-me en la res­pon­sa­bi­li­tat: l'opo­sició d'un país ha de ser res­pon­sa­ble, i amb més motiu en un país com el nos­tre. Algú podria afe­gir que el govern més. Cert! Però l'opo­sició també ha d'estar a l'altura. La res­pon­sa­bi­li­tat implica no tren­car deter­mi­na­des regles de joc i sobre­tot res­pec­tar les ins­ti­tu­ci­ons que són de tots. Em vull cen­trar en aquest dar­rer aspecte. Durant els últims set anys, i espe­ci­al­ment els dar­rers qua­tre, l'opo­sició que ha encapçalat CiU, amb el PP i Ciu­ta­dans d'abran­dats cori­feus, ha per­pe­trat un des­gast con­si­de­ra­ble de les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes. Se'm dirà que l'objec­tiu a aba­tre eren les per­so­nes i no les ins­ti­tu­ci­ons. Em per­me­tran que els digui que no han afi­nat la pun­te­ria i, que si apun­ta­ven, el tret els ha sor­tit per la culata.

Exem­ples? Les dele­ga­ci­ons cata­la­nes, les ambai­xa­des. L'erosió va ser tal que un cor­res­pon­sal de Cata­lu­nya Ràdio a Was­hing­ton, en fun­ci­ons de cap del matí en horari d'estiu, també les qüesti­o­nava. Era el símptoma que havíem tocat fons, perquè si un dele­gat de la Gene­ra­li­tat a Was­hing­ton era una des­pesa inútil, algú podria pen­sar que un cor­res­pon­sal de Cata­lu­nya Ràdio o de TV3 també. I no, no puc estar-hi gens d'acord. Tant en Xavier Vilar com l'Antoni Bas­sas són dos excel·lents pro­fes­si­o­nals que ens expli­quen els Estats Units en clau cata­lana. El que molesta és que hi hagi una clau, un codi, una manera cata­lana d'inter­pre­tar la rea­li­tat. S'acu­sava tot­hora el govern de mal­ba­ra­ta­ment de recur­sos i un llarg rosari de des­propòsits. Al final s'aferma un dis­curs que manté que Cata­lu­nya no pot tenir dele­ga­ci­ons, quan bona part de les comu­ni­tats autònomes en tenen. Ara, les dele­ga­ci­ons con­ti­nuen i sem­bla que no passa res. Pel camí, però, s'ha fet un gran mal a la política exte­rior. Els exem­ples pro­li­fe­ren, començant per la mateixa Ofi­cina Anti­frau, que aquests dies ha tor­nat a la pri­mera pàgina de l'actu­a­li­tat política a con­seqüència de la mort del seu direc­tor, en David Martínez Madero, a qui tenia per amic per­so­nal. Segons l'opo­sició, era l'agència de recol·locació d'Esquerra. El temps ha demos­trat que era fals. Però el des­pres­tigi d'una ins­ti­tució pio­nera s'havia con­su­mat, nai­xia llas­trada de crítiques enve­ri­na­des. I això que la seva ges­tació al si del govern no va ser fàcil, no tots n'érem vehe­ments par­ti­da­ris.

Podria fàcil­ment seguir citant exem­ples. Em detu­raré allí on el setge ha fet més forat: en la dedi­cació política en si mateixa. L'acar­nis­sa­ment con­tra les per­so­nes que esta­ven al cap­da­vant del govern era tan des­car­nat que al final això ha com­por­tat que mol­tes per­so­nes no vul­guin com­pro­me­tre's ni acos­tar-se a la política. Tal faràs, tal tro­baràs! I és així com del “govern dels millors”, que tan pom­po­sa­ment subrat­lla­ven per menys­te­nir l'ante­rior govern, hem pas­sat a un d'anar fent com el Met de Ribes, amb alguna excepció nota­ble, s'ha de dir de pas­sada. La rea­li­tat és crua, i al final se sap tot o quasi tot: són molts els que els han dit que no. Els telèfons bullien des de la seu de CDC i UDC, inclo­ent-hi el del nou inquilí de Palau. Però la paraula més escol­tada era “no”. Alguns dels actu­als mem­bres del govern són la ter­cera i la quarta opció. Això no els fa des­merèixer, el temps i la feina mos­tra­ran si estan a l'altura. La rea­li­tat, però, és que el govern que somi­ava Artur Mas pot­ser no era fum, però s'ha esvaït.

Són molts els i les pro­fes­si­o­nals, inde­pen­dents o no, que han decli­nat ser al govern. La jus­ti­fi­cació de la premsa amiga són les bai­xes retri­bu­ci­ons que reben els alts càrrecs. Si fos així, pit­jor encara! Vol­dria dir que la gent més pre­pa­rada no aposta pel país i em nego a creure-ho. El pro­blema és un altre i m'ho deia fa poc un alt càrrec d'una mul­ti­na­ci­o­nal a Bar­ce­lona: “després del que hem vist els dar­rers anys, a veure ara qui es posa davant del toro!”. El toro, el brau, l'estam­pida podríem dir, és l'acti­tud inqui­si­to­rial con­tra les per­so­nes que exer­cien els càrrecs públics. CiU va jugar amb foc per des­gas­tar el govern, i ara ho ha pagat amb la nega­tiva de mol­tes per­so­nes qua­li­fi­ca­des. Per aquest motiu l'opo­sició ha de fer un esforç per no caure en el des­gast de les ins­ti­tu­ci­ons. Que ho faci el PP o Ciu­ta­dans és lògic, els interessa ben poc que Cata­lu­nya tin­gui poder i ins­ti­tu­ci­ons. Però no la resta de par­tits, o això vull creure. Només puc par­lar per Esquerra, és clar. Però per la part que ens toca farem el màxim esforç per no caure en aquesta irres­pon­sa­bi­li­tat que tant de mal ha fet al país.

El país exis­teix, sí, però què con­forma el país? La nació és la llen­gua, la cul­tura, la història i la consciència col·lec­tiva. Però també les ins­ti­tu­ci­ons públi­ques, pri­va­des o simbòliques que hem anat cre­ant i que for­men part del nos­tre ima­gi­nari naci­o­nal. I això no les fa into­ca­bles, ans al con­trari. I les per­so­nes que hi ha al cap­da­vant també han de ser cri­ti­ca­bles, és clar que sí! Però la per­se­cució i la des­trucció amb l'únic afany de subs­ti­tuir un govern per l'altre genera uns anti­cos­sos: una consciència anti­política que no és gens salu­da­ble. Al final, però, com deia aquell, “qui fa un cove, fa un cis­tell”, i el govern que es volia dels millors ha vist com aquests deien no. Sor­presa? Jo diria que es veia a venir. Vist el que s'ha vist aquests anys, no és d'estra­nyar que no esti­guin dis­po­sats a pas­sar pel des­gast que han pas­sat d'altres.