Passa de taca d'oli

És cansat, sovint, haver de pensar per què Espanya diu el que diu o fa el que fa. I després submergir-se en les reaccions, estratègies i submons de Catalunya i de la seva relació amb Espanya. Afarta perquè sovint les escenes extravagants que hem de presenciar vénen de la no normalitat. D'una Espanya que no ha acabat ni fet la transició democràtica, que aquell invent que va ocórrer després de la mort del dictador Franco va ser el mateix –o va fer el mateix efecte– que l'acció d'un paleta posant morter en una paret clivellada de forats i esquerdes. I la no normalitat d'una Catalunya ancorada en les formes retrògrades d'un Estat que encara és l'hora que busqui al diccionari què és allò que en diuen federalisme.

Un cas exemplar d'aquesta situació són les últimes acusacions que han abocat des de Madrid –no se sap des d'on, de qui exactament, xiulets a una altra banda– sobre el FC Barcelona. Les calúmnies deien aproximadament que els futbolistes blaugrana juguen bé i guanyen perquè es dopen, cosa que no ocorre quan juguen amb la selecció espanyola. Això sí que és sobrepassar el límit.

L'equip de futbol que històricament ha estat el del règim, el de l'Estat, i fins i tot el de l'imperi, és capaç de recórrer, a la desesperada, a argúcies de claveguera per mirar de fer la traveta al rival que continua guanyant. Algun dia aquest rival s'entrebancarà i tot es girarà i, com que alguns socis històrics tenen una tendència irrefrenable a un cert victimisme, aquest victimisme tornarà quan les coses vagin maldades. Ara bé, a pesar d'això i d'aquesta rèmora –que, a partir de la generació dream-team, diria que es va esclarissant–, la diferència entre el Barça i el Madrid és que un ha fet el salt normal, propi d'una societat democràtica, al segle XXI, a l'altura de la resta de clubs europeus, però l'altre continua gastant les maneres del latifundi, d'un gran propietari que governa el seu cortijo, el millor dels cortijos possibles. I quan el cortijo no funciona prou, podem les oliveres de l'altre. Fa basarda, aleshores, aixecar la vista i comprovar que encara rai si la metàfora es reduís al futbol. I encara bo que tenim el futbol de l'equip de Guardiola.