Diumenge es vota, sí

Aquest diumenge no aniré a votar a la consulta per la independència de Catalunya. No hi aniré perquè ja vaig fer-ho al meu poble ara fa un any, en un dia assolellat de primavera com serà el 10-A si les previsions meteorològiques no s'esguerren. Us recomano l'experiència. Si esteu empadronats a Barcelona o en algun dels municipis que fan el referèndum demà passat, participeu en aquesta iniciativa que d'aquí a uns anys s'estudiarà a totes les facultats de ciències polítiques. Perquè hi ha un abans i un després de les onades de referèndums cívics. Per més que s'intentin aigualir amb referències a la legalitat o a una baixa participació que pot ser baixa, depèn de amb què es compari, però que en cap cas és poca, es miri com es miri. Des de l'alba d'aquest moviment, en la llunyana convocatòria d'Arenys de Munt, les successives onades no han pas generat cap tsunami sobiranista. Per què enganyar-nos. Però han aixecat una lenta però creixent marea que ha anat fent que es mullés gent que, primer incòmodament refractaris, potser amb timidesa, s'han acabat acostant a les urnes convençuts. Han votat fins i tot aquells que no són independentistes, com el president Pujol, que no sent independentista ha votat que sí, què carai, ja n'hi ha prou. El portaveu de Barcelona Decideix, Alfred Bosch, deia ahir a la televisió que cal votar pensant en un món millor per als nostres fills. Jo espero que els nostres fills seran prou madurs per decidir el seu futur per ells mateixos. Però sí que podem aconseguir que, si ells decideixen seguir aquesta via, no puguin retreure als seus pares que no van moure ni un dit per fer camí.