«Inocentes»

Tele 5 va voler apro­fi­tar l'èxit d'El Pacto per estre­nar Ino­cen­tes, la segona part de la tri­lo­gia de Cal­par­soro per la cadena, pen­sant lògica­ment que era millor asso­ciar Ino­cen­tes a un pro­ducte amb audiència alta (El Pacto) que a la fra­cas­sada pri­mera part de la tri­lo­gia (La ira). Fins i tot en les pro­mo­ci­ons es bus­ca­ven les simi­li­tuds amb la minisèrie de Fer­nando Colomo i no es deia res de Cal­par­soro ni de La ira. Sort que és una tri­lo­gia i se suposa que hi ha un cert lli­gam! Tot ple­gat era igual, perquè veient Ino­cen­tes –en prin­cipi s'havia de dir La luju­ria, un títol molt millor– es notava de seguida de quin tipus de ficció es trac­tava. Té una imatge molt llu­mi­nosa i estètica vui­tan­tera, però no és una ficció fàcil de veure ni per a tots els públics, amb un argu­ment tru­cu­lent i rebus­cat. De fet, és més com­plexa argu­men­tal­ment que La ira i El cas­tigo (la pri­mera minisèrie de Cal­par­soro, un gran èxit a Antena 3): en bona part del pri­mer capítol no es veu clar cap on va la història i alguna trama està un xic mal expli­cada. El segon capítol, segons s'ha vist a l'avanç, sem­bla més cru­ent i pro­met emo­ci­ons for­tes, però recor­dant que tant El Pacto com La ira com, en menor mesura, El cas­tigo han tin­gut un final dece­be­dor, no hi con­fio del tot.