L'adéu d'«Hay alguien ahí»

Quan es va estre­nar la segona tem­po­rada d'Hay alguien ahí vaig dir que el millor era que era l'última. Es tan­ca­ria la història, i no s'allar­ga­ria fins a l'infi­nit com altres sèries espa­nyo­les. Lla­vors no pre­veia que la sèrie de Cua­tro de més èxit l'any pas­sat pun­xa­ria aquest any del tot i aca­ba­ria rele­gada a la mati­nada, sense pos­si­bi­li­tat d'una ter­cera etapa encara que n'hi hagués hagut intenció. No n'hi havia hagut i per això s'havia escrit un final tan­cat, un final –emès dijous– que ha clos el cer­cle, però que ha dece­but a molts perquè mor Irene, la filla gran de la família pro­ta­go­nista. Home, en una sèrie en què ha mort tres quar­tes parts del repar­ti­ment, era il·lògic que algun mem­bre dels Pardo no morís. A més, es veia venir des de fa temps. El que més es cri­tica –i en això hi estic d'acord–, però, són els buits de l'argu­ment: perquè Irene està atra­pada a la casa si no té res pen­dent? Perquè els Pardo no sem­blen tris­tos? Perquè Ana no veu el seu fan­tasma si veia els d'Elisa i Raúl? Perquè Raúl marxa si no ha ven­jat el seu assassí? Què fa Iván al sub­ter­rani? Mal­grat tot això, les bai­xes audiències i que la sèrie pot­ser ha begut massa de tòpics ja usats, per mi és indub­ta­ble que Hay alguien ahí ha estat una de les millors sèries espa­nyo­les dels últims anys.