Més enllà d'Arturo

Agra­darà o no, però és clar que Gran her­mano és un for­mat incom­bus­ti­ble, amb una força interna que va més enllà dels con­cur­sants que hi par­ti­ci­pen. És cert que el càsting és impor­tant, calen per­so­nat­ges forts per crear con­flic­tes, històries, però el pro­grama és sòlid per ell mateix. Dic tot això perquè són ja onze edi­ci­ons i cansa sen­tir cada vegada que se'n va algun dels pro­ta­go­nis­tes de cada any que «Gran her­mano ha mort; se n'ha anat el gua­nya­dor». No com­brego gaire amb la Milá, que des de fa un parell d'edi­ci­ons està més par­ti­dista que mai, però tenia tota la raó quan va dir que el gua­nya­dor és el que surt l'últim, el que vol l'audiència, no uns quants fans fanàtics (val­gui la redundància) que cri­den molt però s'ha vist que no són tants. I tot ple­gat perquè va sor­tir Arturo i els audímetres es van dis­pa­rar (tot i com­pe­tir amb el retorn d'Águila roja) veient com dis­cu­tia amb Ind­hira. Aquesta edició no hau­ria estat igual sense ells dos, però tots dos han per­dut i ara el pro­grama con­ti­nua sense ells –que ja segui­ran la guerra en altres platós, sens dubte–. Ja falta poc i hi ha també altres con­cur­sants. Millors o pit­jors, però són els que els votants han deci­dit dei­xar a dins. El xou con­ti­nua.