El «CQC» femení

La quarta versió de Caiga quien caiga –avui Cua­tro n'emetrà el segon pro­grama– ha bus­cat la diferència i ha donat les tres cadi­res de la taula a dones. Un CQC femení. Està bé com a pro­moció –i era el pas lògic després d'haver incor­po­rat en la ter­cera versió (la de la Sexta) la pri­mera repor­tera feme­nina–, però la diferència hau­ria d'aca­bar aquí, en la superfície. I sem­bla que en són cons­ci­ents, perquè el gag ini­cial va ser una paròdia sobre «bus­car el cos­tat sen­si­ble de l'actu­a­li­tat» orques­trada per Manel Fuen­tes, Arturo Valls i Juanra Bonet –el trio de la segona versió de Tele 5–, dis­fres­sats d'elles. Va ser el millor d'una estrena, en què hi va haver un excés de sec­ci­ons –i no les que havien dit: de moment ni Curso de ética periodística ni famo­sos fent de repor­ters con­vi­dats– i les pre­sen­ta­do­res, totes actrius, van estar cor­rec­tes (Millán un xic sobre­ac­tu­ada). Els repor­tat­ges van començar flui­xos i van millo­rar en el tram final (en con­junt, millor les repor­te­res que els repor­ters). El nou CQC dura dues hores! Llarguíssim. Això sí, en l'horari ade­quat, els dels ini­cis, la sobre­taula dels diu­men­ges. És un motiu més per una com­pa­ració en què sem­pre per­dran. Els ho va dei­xar clar Fuen­tes: «Total, tot­hom seguirà dient que el millor CQC és el de Wyo­ming.»