«Doctor Mateo»: comiat sense èmfasi

Doc­tor Mateo va tan­car diu­menge la pri­mera tem­po­rada a Antena 3 amb un capítol nor­mal, que tenia poc de final d'etapa. I sorprèn perquè se sap que quan es va veure que la sèrie fun­ci­o­nava, a més de fir­mar per una segona etapa, es van afe­gir dos capítols als nou pre­vis­tos ori­gi­nal­ment per tal d'allar­gar la tem­po­rada i, per tant, s'hau­ria pogut fer un epi­sodi típic per dei­xar l'audiència expec­tant fins al setem­bre. Però no. No es van dei­xar tra­mes espe­ci­al­ment ober­tes ni tam­poc, de fet, se'n van tan­car d'impor­tants; no hi va haver les clàssi­ques grans deci­si­ons finals ni moments de clímax espe­cial (més enllà dels habi­tu­als de qual­se­vol capítol). Va ser un epi­sodi bas­tant cen­trat en la pare­lla prin­ci­pal, Mateo-Adri­ana, però sense gaire avenç en el seu estira-i-arronsa... I l'únic que sem­blava ser un canvi des­ta­cat i apor­tava alguna cosa de «final» al capítol, en els últims minuts se'n va en orris i tot torna a que­dar tran­quil, igual. Doc­tor Mateo no és una sèrie de ritme tre­pi­dant, girs cons­tants ni tra­mes espec­ta­cu­lars. És més una sèrie de les peti­tes coses, amb tocs còmics ben tro­bats, que ha acon­se­guit fer-se un lloc en una nit difícil. Almenys a l'Estat. A Cata­lu­nya la com­petència és encara més dura i Doc­tor Mateo va a la cua.