El ‘100' de ‘Mentes...'

Un truc de les sèries policíaques d'inves­ti­gació és cons­truir per­so­nat­ges amb carisma. El fet de bus­car el fet dife­ren­cial en el tipus de casos i en la manera de resol­dre'ls ser­veix a l'inici però, amb el temps, cal saber anar més enllà de la sim­ple reso­lució del crim –es vul­gui o no, els temes, a la llarga, es fan un xic repe­ti­tius–, i cal fer que l'audiència també empa­titzi amb els mem­bres de l'equip poli­cial. Com més temps passa, més l'audiència els coneix i més es pot jugar amb el bagatge per­so­nal de cadascú. Una de les sèries amb per­so­nat­ges més mar­cats és Men­tes cri­mi­na­les, que ja he rei­vin­di­cat altres cops (en un dels quals vaig lloar el capítol dedi­cat a una gran secundària, Penélope Gar­cia). No és estrany que, per cele­brar el capítol número cent, emès dijous a Cua­tro, s'hagi apos­tat per l'apo­te­osi d'una trama en què el màxim impli­cat és un pro­ta­go­nista (mol­tes altres sèries també ho fan), una trama que es pre­pa­rava des del final de la tem­po­rada pas­sada amb el duel entre El Des­tri­pa­dor i el cap de l'equip, Hotch; però el millor de l'epi­sodi –titu­lat sim­ple­ment 100– va ser l'estruc­tura i el guió. A l'inici et mos­tren, a càmera lenta i amb música efec­tista, una casa amb sang i cadàvers tapats, però no se sap ni on és ni qui són. Després, a través d'una inves­ti­gació interna a Hotch, la resta de l'equip explica a través d'un flash­back què ha pas­sat. No han inven­tat res nou, però el capítol els va sor­tir rodó; molt intens, i no va per­dre en cap moment la intriga, amb un final trist i emo­tiu i un clímax col­pi­dor: Hotch, des­es­pe­rat després d'haver vist la seva dona morta, mata l'assassí a cops.