Antoni Mercader, ‘l’home de la maleta’

L’11 de maig ens va deixar als 83 anys Antoni Mercader i Capellà (Banyoles, 1941-Sant Just Desvern, 2025), una pèrdua que ha estat molt sentida en el món de l’art català. Parlar d’Antoni Mercader, el Merca, així l’anomenaven els amics, és referir-nos a un creador que ha estat capaç d’ aglutinar col·lectius artístics, iniciatives compartides, projectes pioners en el camp del videoart i l’audiovisual i, al mateix temps, generar un patrimoni de memòria visual amb la creació d’arxius, que han preservat la informació d’uns comportaments i pràctiques artístiques que han sofert una evolució tecnològica sense precedents en els últims cinquanta anys. Se l’ha definit com a historiador, comissari d’art, professor i pioner en l’àmbit del vídeo i del multimèdia, amb un impecable currículum acadèmic: llicenciat en filosofia i història de l’art, i doctor en comunicació audiovisual. Va escampar pel món les relacions entre l’art contemporani i la comunicació en general, mitjançant conferències en diferents països del món i al seu alumnat.

Però Antoni Mercader no tenia un perfil acadèmic tradicional, era un activista dins de la institució. Pertanyia a aquella generació que havia entès les propostes de McLuhan, que el mitjà és el missatge, les tesis d’Abraham Moles, la societat de l’espectacle de Guy Debord, les aportacions de la semiologia, la sociologia, les noves gramàtiques que regien la creació audiovisual i la confiança cega en les noves tecnologies de la imatge. Un credo que reposava també en una premissa molt important: en l’art com a informació, seguint els postulats de l’exposició Information Art que va tenir lloc al MoMA de Nova York el 1970, i el document com a art com a part intrínseca del procés, que va defensar Lawrence Wiener en els seus postulats sobre l’ art conceptual.

Mercader va mantenir fins al final una estreta relació amb l’artista Antoni Muntadas. El seu encontre es va produir quan uns estudiants d’enginyeria amb vocació i voluntat artística van participar al primer certamen de pintura promogut per l’Escola Tècnica d’Enginyers a la Virreina el 1963 i un any més tard a la galeria Lleonard, a l’exposició Machines, animats per la passió pels ginys de física recreativa de Joan Brossa, una mostra que combinava obres d’art contemporani dels joves artistes amb unes màquines antigues de física, més màgiques que no pas útils. Ho va animar la música de Joaquim Homs i n’han restat les fotografies de Raimon Camprubí, aleshores ajudant de Català Roca.

Muntadas va anar a Nova York el 1971 i allà va trobar Carles Santos, que, en tornar a Barcelona, s’afegeix a la iniciativa de crear el Grup de Treball, el col·lectiu activista més important a Catalunya durant el període entre 1972 i 1975, fins a la mort del dictador. El primer esdeveniment rellevant va ser Informació-Art a Banyoles el març del 1973. Sense la capacitat organitzativa d’Antoni Mercader, aquest grup no hauria existit. Mercader va ser l’aglutinador i conciliador de les veus diferents del grup, on hi podia cabre Francesc Abad, Carles Hac Mor, Carles Santos, Jordi Benito o Pere Portabella. El grup era d’un alt voltatge polític i va propiciar una dura polèmica amb Tàpies a La Vanguardia. Dos dels seus membres van ser empresonats en la batuda policial de 1973 a la concentració a l’església de Santa Maria Mitjancera i les seves exposicions s’anomenaven Informació d’art. El llegat del Grup de Treball que Mercader va conservar és únic i en la seva major part és al Macba. Segons Muntadas, “va aconseguir que cap dels seus membres s’apropiés del col·lectiu i que el conjunt de la feina compartida fos respectada per tots, ell era l’home de la maleta, que tot ho feia possible.” Amb Simón Marchán Fiz va organitzar els Nuevos comportamientos artísticos (1974), un debat teòric internacional de gran calat en l’art conceptual. Simón Marchán, catedràtic emèrit d’estètica i teoria de les arts i acadèmic a Bellas Artes de San Fernando, ens ha fet arribar la seva opinió: “Als comportaments, no només artístics, d’Antoni sempre em va fascinar la seva bonhomia contagiosa que forjaria també la nostra estreta amistat, mentre des de l’entusiasme la seva dedicació professional a captar els amplis horitzons dels mediascapes. Tenia unes habilitats excepcionals per organitzar xerrades i tants altres esdeveniments que avui dia s’alcen i romanen com a fites excel·lents en la història artística recent. El meu sentiment més profund a la seva família i sobretot Margrit!”

Voluntariós, entusiasta, generós, articulà amb Antoni Muntadas, Eugeni Bonet i Joaquim Dols el primer llibre sobre el llenguatge pioner del videoart titulat En torno al vídeo (1980). Li hem d’agrair la seva col·laboració amb l’Institut del Teatre, l’Institut d’Estudis Nord-americans, el Col·legi d’Arquitectes i la Virreina. Entre 1980 i 1989 es van poder veure diverses sèries informatives sobre vídeo, com Videoart, el temps i l’espai (1980), La Virreina, els dilluns vídeo (1982-1984) i una tercera sèrie també a la Virreina a partir de 1986. Vam poder conèixer els vídeos d’artistes com Shigeko Kubota, Nam June Paik, Bill Viola, Toni Oursler, entre d’altres. Tot això es produïa en un moment que els neoexpressionismes, la transavantguarda i anacronismes diversos dominaven el mercat de l’art. El videoart apareixia com el més nou del més nou. Al mateix temps, el vídeo era un mitjà que permetia projectar un pensament crític amb la imatge i esdevenir una arma de lluita política, obria també la tecnologia a una posició més sociològica, com va succeir a Barcelona amb Video Nou i Servei de Video comunitari (1977-1983).

Va assessorar i col·laborar fermament amb la Mediateca de la Caixa, una feinada que ha desaparegut sense nou destí. A la Universitat de Barcelona va transmetre a les noves generacions el bagatge tècnic i conceptual de les pràctiques multimèdia. En l’àmbit privat ho va fer amb l’empresa de serveis Videografia. Sempre va buscar el reconeixement institucional dels nous mitjans de tecnologia audiovisual i va contribuir a fundar la Societat Catalana de Comunicació de l’Institut d’Estudis Catalans. Era un expert a observar la relació de les dinàmiques de l’art amb les novetats tecnològiques del moment i ensumava la seva aplicació creativa amb l’ull posat a la futura era digital.

En els darrers anys, va fer arxiu i memòria de tot aquest recorregut, com els 36 ítems que documenten la irrupció del videoart a Espanya al Loop de 2017, en projectes com GAMA, del que va ser coordinador, o en el projecte europeu Vivid [Radical] Memory, reafirmant el seu compromís amb la preservació del patrimoni audiovisual com a llegat.