Mediàtic

Com que per Sant Jordi hi ha qui té el cos­tum de par­lar dels ano­me­nats lli­bres mediàtics i com que mediàtic ve de tele doncs ve a tomb que aquí en fem una petita reflexió.

Per sort tinc la sen­sació que la guerra ja no exis­teix, que l'ene­mic és invi­si­ble (o ima­gi­nari) i que ja ningú perd gaire el temps par­lant de cons­pi­ra­ci­ons i bata­lles estèrils. No és que sigui un expert en el tema ni hagi fet exces­si­ves inves­ti­ga­ci­ons ni tre­balls de camp, però ja fa uns quants anys que, fent una ullada gene­ral i parant bé les ore­lles, sem­bla que els famo­sos mediàtics s'han fusi­o­nat ja defi­ni­ti­va­ment i amb har­mo­nia amb el pai­satge natu­ral i bonic de Sant Jordi.

Enguany hi ha hagut el feno­men Albert Espi­nosa, que ha venut com xur­ros la seva novel·la gràcies a Pol­se­res ver­me­lles. A vega­des pas­sen coses que s'esca­pen de qual­se­vol pre­visió i que flo­rei­xen al bell mig dels nos­tres nas­sos sense donar més expli­ca­ci­ons que un ras i curt “aquí estic”. Qui havia de dir que aquesta sèrie pro­vo­ca­ria un ven­da­val entre les legi­ons dels nos­tres espec­ta­dors ado­les­cents? Un està acos­tu­mat a esce­nes sem­blants amb toies com Jus­tin Bie­ber o els pro­ta­go­nis­tes de Crepúsculo però no s'espe­rava que les històries d'uns nens amb càncer pro­vo­ques­sin aquest ter­ra­bas­tall. Fas­ci­nant.

PD: Aquests dies també es parla molt a la tele de l'immi­nent casa­ment reial a Angla­terra entre el príncep Gui­llem i Kate Midd­le­ton. Tot espe­rant que es pro­me­tin amor etern, només vol­dria fer-ne un comen­tari apriorístic: no es pot ser més xaró.