«La ira» de Calparsoro

Daniel Cal­par­soro va afir­mar fa unes set­ma­nes que La ira, una minisèrie de dos capítols que Tele 5 va estre­nar abans-d'ahir, és el millor tre­ball que ha fet fins ara. Tenint en compte que la pre­ce­dien sis pel·lícules i una minisèrie de gran èxit (El cas­tigo), La ira es pre­sen­tava, doncs, amb altes expec­ta­ti­ves. De fac­tura impe­ca­ble, gai­rebé cine­ma­togràfica, i amb unes inter­pre­ta­ci­ons excel·lents, La ira supera en qua­li­tat qual­se­vol dels tele­films/minisèries que havia fet Tele 5 fins ara i suposa la seva aposta més ferma en un camp en què fins ara des­ta­ca­ven només TVE i Antena 3. Una altra cosa és la quan­ti­tat (d'audiència). La ira no és un best-seller, un pro­ducte que enganxi tot tipus de públic; és una ficció fosca, amb un punt tètric i sinis­tre, i les pro­mo­ci­ons ense­nyant el cos­tat més gore i san­gui­nari no han aju­dat. Tam­poc l'enre­ves­sada estruc­tura del guió, que fa fugir els que bus­quen que els ho donin tot mas­te­gat. El pri­mer capítol va ser lent i alhora vol­gu­da­ment una mica caòtic, sobre­tot al prin­cipi, però ja hem vist en l'avançament final que s'han guar­dat tots els girs bons per a la segona part, que ha tor­nat a aixe­car molt les expec­ta­ti­ves.