Les pintures murals romàniques de Sixena

Les pintures murals que decoraven la sala capitular de Sixena han estat l’objectiu del llarg litigi d’Aragó contra Catalunya dels darrers anys, que ara el Suprem vol tancar quan, contra tot dret i menystenint tot informe de conservació, li dona la raó i ordena que siguin traslladades a Sixena, al lloc d’on provenen i on, si no hagués estat per l’actuació ràpida i eficaç de Josep Gudiol i Ricart, que les salvà arrencant-les del mur, s’haurien perdut, com ha passat amb les restes de pintura mural que a finals del segle XX encara hi havia en alguns arcs d’altres dependències del cenobi.

El monestir de Santa Maria de Sixena, de l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, fou erigit el 1188, per la reina Sança, muller d’Alfons el Cast, I de Catalunya i II d’Aragó, en un moment d’esplendor de la corona, que reunia estats: el regne d’Aragó i el Principat de Catalunya. Potser per això s’erigí on és, a Aragó però ben a prop de Catalunya i dins del terme de l’antiga diòcesi de Lleida. La reina s’hi retirà en enviudar i, tot i no renunciar als afers del reialme, hi visqué fins a la seva mort (1197-1208), per la qual cosa Sixena es convertí en una petita cort. I després panteó reial, quan hi fou enterrada. També hi rebé sepultura el seu fill, el rei, mort a Muret (1213), i les seves filles, Dolça i Elionor.

Les pintures de la sala capitular, que són al fresc i de molta qualitat artística, representen un art nou respecte a tot el romànic anterior, un estil més humanista, com un retorn al clàssic. Tot i el seu estat, molt delicat, són d’una altíssima qualitat, molt monumentals i interessants des del punt de vista iconogràfic. La policromia sembla que també era magnífica però avui només en resta com a mostra la de l’ornamentació vegetal d’un dels arcs d’accés al claustre, que era tapiat en el moment de l’incendi del 1936, als primers dies de la Guerra Civil.

El programa pictòric de la sala capitular, que la recobria enterament, comprèn tres cicles d’imatges representats cadascun en un emplaçament específic: el de l’Antic Testament es desplegava als arcs. El del Nou Testament ocupava els murs longitudinals. El tercer cicle és el de les genealogies de Crist, segons els evangelistes Marc i Lluc, amb els rostres dels patriarques de les distintes generacions representats a l’intradós dels arcs.

De l’Antic Testament es representaven 20 episodis dels llibres del Gènesi i de l’Èxode i els dos darrers del llibre dels Nombres i el primer de Samuel, que anaven des de la creació de l’home fins a la unció de David per Samuel. S’hi fa ressaltar l’aliança repetida de Déu amb el seu poble i la infidelitat continuada d’aquest. Amb l’incendi es perderen els dos primers episodis (la creació d’Adam i la d’Eva), per la qual cosa ara el cicle comença amb la introducció al paradís d’Adam i Eva, extraordinària, i el pecat original, que també ho és. En un altre arc hi ha l’expulsió del paradís i una escena singular en què l’àngel del Senyor ensenya Adam a treballar la terra; a l’altra cara del mateix arc hi ha el treball d’Adam i Eva, una escena bellíssima, ell llaurant la terra i ella filant, amb els infants, Abel i Caín, vora seu. Venen després les ofrenes, el fratricidi, la construcció de l’arca de Noè i com hi entren els animals, el retorn del colom després del diluvi, l’embriaguesa de Noè i el sacrifici d’Isaac, on l’àngel deté la mà amb l’espasa d’Abraham com a la Bíblia de Winchester. A l’altra cara de l’arc veiem l’exèrcit del faraó negat al mar Roig i, també, com Moisès i Aaron mostren al poble jueu la columna de foc. Tot seguit, al cinquè i darrer arc, Déu lliura a Moisès les taules de la llei i l’adoració del vedell d’or. Les dues darreres escenes de l’Antic Testament representades són Moisès fent brollar l’aigua de la roca i la unció de David per Samuel.

El cicle del Nou Testament recobria els murs que tancaven la sala; se’n conserva només la paret meridional, amb una crucifixió extraordinària i avui molt malmesa al bell mig de la qual, si no estigués tan malmesa, veuríem més clarament com un àngel acosta l’Església amb el calze a la ferida de Crist i com un altre àngel en foragita la Sinagoga, tal com es representa a la crucifixió de l’església d’Emaús (Abu Gosh), a Terra Santa, que també era d’un monestir de l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem.

El tercer cicle, el de les genealogies de Crist, segons els evangelistes Mateu i Lluc, ocupava els intradossos dels arcs. Tot això es representa envoltat per una ornamentació exuberant habitada per un bestiari real i fantàstic.

En les escenes bíbliques, la influència de l’art àulic dels mosaics de Palerm i de Monreale és innegable en aquesta obra també àulica. La reina hi hauria fet venir i contractar els millors artistes del moment, de formació bizantina, que haurien treballat primer a Sicília i després en la il·lustració de manuscrits a Canterbury. La influència de l’art anglès es revela en el magnífic marc ornamental i es constata també en la inclusió d’una faula, la del barnacle goose, o arbre de les oques, que apareix en la il·luminació dels bestiaris anglesos de l’època. Quan la reina es retirà a Sixena, el 1197, és ben probable que els murals ja hi fossin, acabats de pintar.

Les pintures, l’arrencament i el traspàs de les quals foren sufragats per la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona, com molt bé explica Maria Palau al seu article d’aquest dimecres , des del 1961 s’exposen a la sala permanent del museu, l’actual MNAC, que hi ha invertit en cura, conservació i vigilància d’aleshores ençà. Ens preguntem per què, si hi ha altres pintures de Sixena que han desaparegut, com les que decoraven l’església, una mica més tardanes però també de gran valor i influenciades per les de la sala capitular, el govern d’Aragó no s’ha preocupat de cercar-les, de comprar-les i d’exposar-les dignament al públic. Per què, en comptes de perseguir judicialment Catalunya i difamar-la a la premsa, no ho ha fet?

*Investigadora i assagista. Antiga conservadora d’art romànic del MNAC.