No hi ha perdó, no hi ha oblit

a tretze anys que un docu­men­tal de TV3, Els nens per­duts del fran­quisme (2002) va fer molt més que denun­ciar un dels períodes més fos­cos de la post­guerra; els seus res­pon­sa­bles, Montse Armen­gou i Ricard Belis, van començar una tra­jectòria pro­fes­si­o­nal d'espe­ci­a­lit­zació en memòria històrica, la qual, més enllà de gra­tar en arxius i d'entre­vis­tar els tes­ti­mo­nis, té un com­po­nent de com­promís amb la soci­e­tat, de deure públic, que fa del peri­o­disme la millor de les fei­nes pos­si­bles. Fa tretze anys, TV3 va deci­dir treure els draps bruts ama­gats sota la catifa de la tran­sició. I ho ha con­ti­nuat fent des d'ales­ho­res per reve­lar les impu­ni­tats de qua­ranta anys de dic­ta­dura que van molt més enllà de la mort de Franco. Fa tretze anys, Els nens per­duts del fran­quisme va fer regi­rar l'estómac a més d'un espec­ta­dor, va sac­se­jar l'audiència davant l'hor­ror del relat, dels abu­sos come­sos a la infància, la prin­ci­pal víctima del fran­quisme. I dimarts, veient Els inter­nats de la por (2015), vaig tenir el mateix sen­ti­ment, no el que et fa plo­rar d'emoció sinó de ràbia, d'odi davant el crim de l'abús. El mèrit d'aquests docu­men­tals és, amb la cru­esa del relat però també amb papers del pas­sat, donar noms, empre­ses que se'n bene­fi­ci­a­ven, fer públic allò que “se sabia” i que encara ara es comenta en veu baixa. Els morts estan morts però viuen els fan­tas­mes. És per això que és un deure escol­tar: per molt dur que se'ns faci sen­tir com un capellà viola en la pre­pa­ració per a la comunió una nena i després li diu que el dia­ble la cas­ti­garà...voldríem can­viar de canal, però fer-ho és com si ens tapéssim els ulls i tornéssim a posar-ho tot sota l'estora. Escol­tar el pati­ment és res­ti­tuir el perdó que cap esta­ment polític ni eclesiàstic, ni per dig­ni­tat d'estat ni cari­tat cris­ti­ana, han estat capaços de fer. “Sóc feliç, al final”, deia Isa­bel Pera­les amb un mig som­riure. Però també hi afe­gia: “Ni per­dono ni oblido”, perquè “dir-ho és una cosa” però “viure-ho, una altra”. I amb la valen­tia de dir-ho davant càmera, com deia un altre tes­ti­moni, es deixa de ser víctima per ser “super­vi­vent”.

F