Set dies a París

i ha deter­mi­nats esde­ve­ni­ments que sig­ni­fi­quen un mitjà de comu­ni­cació. És l'eina que esdevé vital per estar con­nec­tat amb el que passa ja sigui la fines­tra que ens ho ense­nya o el so que ens ho explica. D'una banda la imatge, que és com el pri­mer gran impacte, i d'una altra banda el so, que sem­pre és més com­mo­ve­dor perquè hi ha la força dramàtica de la veu dels tes­ti­mo­nis, sense tenir cara hi posem molta més càrrega expres­siva. Hi ha dates que recor­dem, que són memòria col·lec­tiva i història recent, perquè han dis­tin­git aquest mitjà. S'ha ator­gat al 23-F l'apel·latiu de ser la nit dels tran­sis­tors i l'11-S va repre­sen­tar l'última gran retrans­missió glo­bal en la qual la tele­visió s'ha man­tin­gut com a refe­rent. Segu­ra­ment ens hauríem de remun­tar a una altra gran fita per bus­car expli­ca­ci­ons a la situ­ació actual i a ruti­nes poste­ri­ors dels envi­ats espe­ci­als –quan n'hi havia–en les cober­tu­res de con­flic­tes. La guerra del Golf de 1991 va repre­sen­tar també la pri­mera guerra tele­vi­sada: imat­ges icòniques del cel negre de Bag­dad bom­bar­de­jat per fila­ments d'un verd de ciència-ficció.

Fa una set­mana, la nit del 13-N a París va cer­ti­fi­car la mort de la tele­visió com a mitjà d'infor­mació. Les xar­xes soci­als li han pres no només la rapi­desa sinó també aquesta referència a l'hora de saber el que ha pas­sat. La majo­ria lle­geix l'última hora que ens fa aler­tar a Twit­ter o a Face­book. Després hi ha l'apa­gada infor­ma­tiva de les tele­vi­si­ons espa­nyo­les: l'excepció, a TV3, que a més va apos­tar per taula d'excor­res­pon­sals –ara caps d'infor­ma­tius i d'inter­na­ci­o­nal de la tele­visió pública cata­lana–. La defunció de la tele­visió con­ti­nua exem­pli­fi­cant-se, para­do­xal­ment, amb la des­co­ber­tura que han fet tota aquesta set­mana. Un dels pecats del peri­o­disme, quan l'ha errat, és l'excés a poste­ri­ori, la des­me­sura injus­ti­fi­cada; quan­ti­tat no és sinònim de qua­li­tat infor­ma­tiva, perquè al final té molt més d'apa­ra­dor. Com quan pre­sen­tem el Tele­di­a­rio tota la set­mana des de París o envi­ant-hi les cares cone­gu­des, per apor­tar poca cosa a la tragèdia, més enllà d'aguan­tar el micròfon i estar pen­dents del “jo era allà”. És emfa­tit­zar el drama, el sen­ti­men­ta­lisme, quan el que es neces­si­ten són espe­ci­a­lis­tes; en defi­ni­tiva, peri­o­dis­tes que facin peri­o­disme, no pre­sen­ta­dors que juguen fora del plató.

H