‘L'altre', sorpresa tarragonina

En el ter­ri­tori de la novel·la –amb xifres de ven­des reals under­ground o gai­rebé clan­des­ti­nes– hi ha tot sovint sor­pre­ses que demos­tren la mus­cu­la­tura d'una lite­ra­tura que fun­ci­ona, i que fun­ci­o­na­ria encara més bé si se li dones­sin les vies de pro­moció que li cor­res­po­nen. Aquest estiu, per exem­ple, m'he que­dat lite­ral­ment absor­bit per una novel·la, L'altre (Arola), de l'escrip­tor tar­ra­goní Joa­quim Bien­dicho. Amb 52 anys, aquest autor és un pro­fes­sor de secundària –grans vícti­mes del sis­tema edu­ca­tiu– que amb les dues pri­me­res novel·les va acon­se­guir els pre­mis Pere Cal­ders del 2008 i el Ciu­tat d'Alzira del 2010. L'altre el pre­sen­ten com a fina­lista del Josep Pla del 2014, però tot això dels pre­mis té poc a veure amb la lite­ra­tura, i valo­ra­rem la novel·la en si.

Cal dir que el lli­bre em va arri­bar a les mans de manera fortuïta perquè l'autor va venir en una pre­sen­tació que vaig fer a Tar­ra­gona d'un poe­mari de Mar­cel Pey, i edu­ca­da­ment el vaig guar­dar a la bossa. No em podia espe­rar que seria un dels grans lli­bres que he lle­git aquest any, con­jun­ta­ment amb el de Víctor Nubla, del qual parlo més enda­vant. Novel·la de fan­tas­mes, al més pur estil Henry James, L'altre és una història de des­a­pa­ri­ci­ons, pro­ta­go­nit­zada per un escrip­tor que fuig a Marràqueix per inten­tar recu­pe­rar l'equi­li­bri després de la sepa­ració amb la dona, que teòrica­ment no li havia afec­tat gaire. A par­tir d'aquí, Bien­dicho cons­tru­eix una trama magis­tral, plena de sus­pens, d'històries paral·leles i de detalls, on Marràqueix i altres loca­li­tats mar­ro­qui­nes són també pro­ta­go­nis­tes. La nou­ve­lle m'ha recor­dat obres mes­tres ambi­en­ta­des al Mar­roc, des de les ubi­ca­des a Tànger a El cel pro­tec­tor i els con­tes de Paul Bow­les, amb una cita espe­cial a la pri­mera novel·la de Rafael Chir­bes, amb mol­tes simi­li­tuds amb Bien­dicho, tot i ser radi­cada a Fes, una altra ciu­tat màgica de l'Islam.

Amb una estruc­tura sen­zi­lla i eficaç, amb capítols breus que són decla­ra­ci­ons d'inten­ci­ons, L'altre esdevé –per­do­nin el tòpic– una lec­tura addic­tiva, on un es pot per­dre tant com el pro­ta­go­nista i els que el seguei­xen, amb aque­lla sen­sació que t'enva­eix quan la medina de les ciu­tats mar­ro­qui­nes es con­ver­teix en un labe­rint del qual resulta impos­si­ble sor­tir. El pai­satge i la deso­lació s'alter­nen amb la cali­desa i la ple­ni­tud. Els con­tras­tos són una cons­tant en una novel·la que merei­xe­ria més sort de la que fins ara ha tin­gut.