cultura

Literatura

Novel·la

La narració adverbial

Barreja veus narratives, estils i gèneres

Allò que va pas­sar a Cardós ens demos­tra que l'evo­lució nar­ra­tiva és lenta. Quants milers d'anys fa que el nar­ra­dor ens agafa de la maneta i ens porta, amb un pro­ta­go­nista, a través del relat, pels camins fres­sats de la història? Quins can­vis hi ha hagut, durant tota la història literària en aquesta manera d'expli­car les coses? Si més no en les nos­tres lati­tuds, de to, de tra­mes i de rit­mes i para de comp­tar. Ni la vella dis­tinció entre la tragèdia, la comèdia i el drama encara no s'ha aca­bat de des­em­pa­lle­gar de la con­fusió entre el mite, la lle­genda i el conte; ni els tra­di­ci­o­nals gèneres acadèmics no s'han pogut treure de sobre la male­dicció de no poder estar al dia. En un món on la regressió nar­ra­tiva ens torna a estats pre­romànics, l'evo­lució de la ficció com a clau per a l'alli­be­ra­ment de les per­so­nes sem­bla haver-se enca­llat en la intros­pecció o, a tot esti­rar, en la jus­ti­fi­cació del nar­ra­dor com a model o exem­ple. Malau­ra­da­ment, l'evo­lució del memo­ri­a­lisme cap a l'auto­ficció ha anat d'una manera majo­ritària cap aquí i pot­ser només els con­cep­tes de la foca­lit­zació i de la veu nar­ra­tiva han anat d'acord amb la consciència con­tem­porània que la intel·ligència és col·lec­tiva i està for­mada per tots els nodes de la immensa xarxa de les nos­tres indi­vi­du­als mane­res de veure les coses. Avui, ni els models ni els exem­ples no ens ser­vei­xen, perquè res­po­nen a un con­cepte uni­for­ma­dor de la manera d'enten­dre el món i de viure.

Som aquí, mal pesi a qui vul­gui, i la bata­lla de fons és nar­ra­tiva.

Més que un fabu­la­dor

És en aquest con­text que ja fa 16 anys, a propòsit de la quarta novel·la de Ramon Sol­sona, No tor­na­rem mai més, va aparèixer a la des­a­pa­re­guda revista de cul­tura con­tem­porània Trans­ver­sal (que com que era feta per al món des de Lleida ja es veu que duia l'estigma mor­tal de la tragèdia pro­vin­ci­ana) la res­se­nya crítica d'un ser­vi­dor (i dis­cul­pin que tiri pel dret i ni em faci el pusil·lànime ni em pengi meda­lles) on es posava en dubte que el mèrit de la pro­posta literària de l'autor fos l'ins­tint fabu­la­dor amb què 11 anys més enrere, encara, l'emi­nent crític Joan Fer­raté (mes­tre enyo­rat, dei­xin-m'ho dir) li havia salu­dat elo­gi­o­sa­ment la pri­mera novel·la, Figu­res de cali­dos­copi.

Fa més d'un quart de segle, doncs, que l'escrip­tor bar­ce­loní bata­lla no pas per tro­bar la millor manera d'expli­car una història sinó de fer-la veure; per això aquesta manera de pre­sen­tar frag­mentària­ment alguna cosa més que les cir­cumstàncies de la mort d'un guàrdia civil a Noguera de Cardós el 12 d'octu­bre del 1965. La novel·la comença amb una mena de pro­le­go­men on l'assassí narra el crim, i acaba amb una mena d'epíleg que clou aque­lla nar­ració d'una manera pre­ci­pi­tada, com si s'esgo­tes­sin els ter­mi­nis per lliu­rar l'obra. I és una llàstima, perquè en el cos de la novel·la, les cir­cumstàncies d'aquell assas­si­nat han estat tan ben nar­ra­des en el relat de mig any que abasta una història de més d'un segle (el de l'explo­tació hidroelèctrica de les mun­ta­nyes fora­da­des de la vall de Cardós), que la inclusió final d'un relat que tracta el ritme del temps a l'inrevés del que ens ha ave­sat la lec­tura pau­sada fins ales­ho­res, arros­sega la tre­ba­llada sim­pa­tia per a la revolta san­guinària de l'amant gelós al fan­gar dels mise­ra­bles que no sola­ment dece­ben les expec­ta­ti­ves sinó que fal­ten a la paraula.

Ramon Sol­sona, que amb la novel·la DG, del 1998, ja havia demos­trat que en això de nar­rar segons la tra­dició arcaica era un espasa i que amb L'home de la maleta, del 2011 (un dels escas­sos pre­mis Sant Jordi que no fan venir ver­go­nya ali­ena) l'havia trem­pada com un mes­tre, ha tor­nat a la bata­lla que importa amb una arma més depu­rada i admi­ra­ble, si no tenim en compte la con­cessió o el pedaç de dar­rera hora de la mena de parèntesi que con­for­men el pròleg i l'epíleg d'Allò que va pas­sar a Cardós. Són 416 pàgines per fer escola; les del pròleg esmen­tat i els 6 capítols –un per mes– amb una mit­jana de 20 tex­tos breus (de 2 a 4 pàgines cada un) que no estan d'orgues i bar­re­gen veus nar­ra­ti­ves, estils i gèneres lite­ra­ris i períodes tem­po­rals (i con­ces­si­ons a la com­petència lec­tora de la massa con­su­mi­dora de lite­ra­tura que estan molt bé, perquè per poder escriure convé ven­dre) per enxam­par el lec­tor en una xarxa on el verb de la història no és sinó el fresc adver­bial que con­tem­pla.

Allò que va passar a Cardós
Ramon Solsona
Editorial: Proa Barcelona, 2016 Pàgines: 464 Preu: 20 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia