El país dels desemparats

El per­fil de l'edi­fici Chrys­ler de Nova York es veu des de la fines­tra de l'hos­pi­tal on Lucy Bar­ton es recu­pera d'una malal­tia en com­pa­nyia de la seva mare, que ha anat a veure-la des d'un poblet d'Illi­nois. Totes dues par­len durant cinc dies a mit­jans dels anys 80. Bé, par­len, s'expli­quen xafar­de­ries i callen. Perquè els silen­cis també arti­cu­len la relació i tenen una veu essen­cial dins Em dic Lucy Bar­ton, una novel·la breu i intensa, escrita en pri­mera per­sona i amb una capa­ci­tat per a la ver­sem­blança exqui­sida que porta la pro­ta­go­nista a recor­dar uns orígens modes­tos; com es casa amb un jove d'ori­gen ale­many, se'n va a Nova York, se'n divor­cia, es torna a casar i coneix una escrip­tora que l'empeny a escriure la història que lle­gim. És una dona sen­si­ble, emo­tiva i solitària, plena de pors, que creu que no té dret a la feli­ci­tat com­pleta.

Que Em dic Lucy Bar­ton ens arribi amb l'aura de best-seller pot fer una mica de man­dra però la nord-ame­ri­cana Eli­sa­beth Strout, autora també d'Olive Kit­te­ridge (pre­mis Pulit­zer i Lli­bre­ter) des­til·la ofici i talent, que no sem­pre van junts. Cap­tiva la moder­ni­tat clàssica de Strout (“Hi va haver una vegada, ara ja fa molts anys, que vaig haver d'estar ingres­sada a l'hos­pi­tal”, és l'inici d'Em dic Lucy Bar­ton) i una savi­esa nar­ra­tiva de la qual des­ta­quen la capa­ci­tat extra­or­dinària per trans­for­mar en sig­ni­fi­ca­tius els detalls mínims i la cre­ació d'uns per­so­nat­ges empel­tats de rea­lisme a qui dota d'una veu tan creïble que els con­ver­teix en l'essència de tot un país, el dels des­em­pa­rats.