cultura

D'Ara i d'Aquí

jaume vidal

Pinta'm la pintura

Xavier Escribà (París, 1969) va deci­dir un bon dia que la seva mirada a la pin­tura no era com obrir una fines­tra per reflec­tir el que hi havia dar­rere; ni tan sols usar l'enqua­dra­ment de la fines­tra, sinó des­cons­truir la fines­tra. Uti­lit­zar la pin­tura com a pre­text, objecte i sub­jecte del seu tre­ball. L'obra pre­nia sen­tit en acu­mu­lar capes i capes d'acrílic, sovint de dife­rents colors que s'ocul­ta­ven un sobre l'altre, però que els talls i inci­si­ons que hi feia acon­se­guien que l'artista els fes rea­parèixer tot for­mant com­po­si­ci­ons que demos­tra­ven que l'ale­a­to­ri­e­tat pot arri­bar a ser geomètrica. Escribà lide­rava un movi­ment d'alli­be­ra­ment de la matèria pictòrica a la qual, tot i la seva gran apor­tació a l'art, se li havia negat el seu gran paper en el procés actiu de la cre­ació. Fins i tot els pin­tors matèrics havien escla­vit­zat la pin­tura amb el seu poder ges­tual. La pin­tura és en ella mateixa art i Escribà, l'encar­re­gat de demos­trar-lo. Per això la seva feina ha estat la de redi­rec­ci­o­nar les dife­rents pos­si­bi­li­tats de l'acrílic. La seva dar­rera apor­tació en aquesta línia es pre­senta a la gale­ria Marc Domènech de Bar­ce­lona (pas­satge Mer­ca­der, 12. Fins al 14 de novem­bre).

L'expo­sició D'on venim, d'on som dóna una dimensió viat­gera a la pin­tura d'Escribà. La pin­tura té capa­ci­tat de moure's en l'espai, en una al·lego­ria del pas del temps. L'autor ha creat un recor­re­gut de tub de ferro ace­rat i l'ha pin­tat amb capes i capes del seu eli­xir cromàtic. Cada tram repre­senta un moment en la vida per­so­nal i la car­rera de l'artista. El gruix de pin­tura varia de manera expo­nen­cial. El pri­mer tram ha estat pin­tat amb cinc capes d'un únic color, de la mateixa manera que la resta de tub, però el següent color res­se­gueix el tub excepte el pri­mer seg­ment. A cada nou tram es deixa l'ante­rior sense pin­tar, la qual cosa dóna com a resul­tat una seqüència pro­gres­siva de capes segons con­ti­nua el recor­re­gut de l'obra. El dar­rer seg­ment és el que més capes té. Aquest recor­re­gut evoca una mena de des­plaçament de la pin­tura. L'inici del viatge comença tot just al cos­tat de l'entrada de la gale­ria i con­ti­nua per les parets de la planta baixa i des­cen­deix cap la planta infe­rior. La peça, que ser­pen­teja cromàtica­ment per tota la gale­ria, s'implica total­ment en l'espai que, al seu torn, esta­bleix un vin­cle intens de com­pli­ci­tat. La sala esdevé també part de la peça, relació que es fa més estreta en pro­jec­tar-se l'ombra del tub i el rega­lim de la pin­tura a les parets.

Però aquest joc d'inter­re­la­ci­ons té una ter­cera branca: el col·lec­ci­o­nista, que intervé de manera espe­cial en el con­junt a l'hora de fer la seva adqui­sició. Cal que trii el mòdul indi­vi­dual que serà la peça que final­ment for­marà part de la seva col·lecció par­ti­cu­lar. L'obra de 95 metres i mig que podem veure a la gale­ria des­a­pa­rei­xerà i es frag­men­tarà en 47 peces de tres metres de llar­gada. De fet, al com­pra­dor se li exi­geix l'esforç de com­prar una part de la peça única que observa, tot i que al final de la mos­tra, el seu frag­ment també adqui­rirà la con­si­de­ració de peça única i sin­gu­lar.

La peça d'Escribà tindrà una vida futura dis­persa, l'obra tal com es pre­senta des­a­pa­rei­xerà, però en certa manera con­ti­nuarà viva en tant que les dife­rents parts que ara la for­men segui­ran exis­tint. A la idea apun­tada de serp que es des­plaça per tota la gale­ria se li podria afe­gir-li la d'un cuc que es rege­nera i forma una indi­vi­du­a­li­tat a part un cop se l'ha ampu­tat una part del cos prin­ci­pal.

La idea d'aquesta com­po­sició va néixer l'any 2011 quan en inter­ve­nir en un espai del Museu d'Art de Tar­ra­gona l'autor va fer rega­li­mar pin­tura sobre un fil­ferro. A par­tir d'aquí, el gale­rista Marc Domènech va ins­tar l'artista a anar més enllà i ell va accep­tar el repte. Un pro­jecte que té una bona part d'engi­nye­ria. Escribà va haver de fer càlculs pel gruix crei­xent del tub de ferro i per tro­bar solu­ci­ons per acon­se­guir mun­tar i poste­ri­or­ment des­mun­tar cada secció. Per aquest tre­ball, a què ha dedi­cat un any de feina, tin­gut la col·labo­ració del seu assis­tent Santi Cabús.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia