Una vida de tempesta

Llam­pecs és un títol que s'ori­gina en part a par­tir d'una lle­genda urbana sobre el nai­xe­ment de Nikola Tesla. És fàcil tro­bar-ne referències al Goo­gle, fins i tot a l'arti­cle en català de la Viquipèdia sobre aquest engi­nyer, físic, matemàtic i sobre­tot inven­tor serbo-nord-ame­ricà. Jean Eche­noz, jus­ta­ment, comença Llam­pecs –una bona tra­ducció d'Anna Casas­sas– par­tint d'aquesta lle­genda. Gre­gor –el nom del pro­ta­go­nista d'aquesta novel·la, perquè Llam­pecs no és una bio­gra­fia sobre Nikola Tesla, sinó la novel·la biogràfica de la seva vida– neix jus­ta­ment una nit de tem­pesta. “A tot­hom li agrada saber quan va néixer”. Però Gre­gor no ho sabrà mai. Va arri­bar al món entre les 11 i la 1 de la nit, entre dos dies, doncs, en el moment just que un llam­pec gegantí va pro­vo­car que ningú no pensés a mirar els rellot­ges.

Aque­lla lle­genda urbana rela­ci­ona el nai­xe­ment de Tesla –lla­vors encara en un lloc de l'imperi aus­tro­hon­garès– amb els vam­pirs i amb la seva car­rera poste­rior d'inven­tor, tan lli­gada a l'elec­tri­ci­tat. Eche­noz, però, ho rela­ci­ona també amb el caràcter antipàtic, nerviós, rebec, reblert de mutis­mes i d'excen­tri­ci­tats de Gre­gor. Un bon cop d'efecte per a una novel·la que atrapa, bo i que no em sor­pren­dria saber que Eche­noz hagi pouat també del que hi ha a la xarxa. En poc més de 150 pla­nes, Eche­noz fa ascen­dir Gre­gor fins als cims de l'èxit gràcies sobre­tot al cor­rent altern i el fa des­cen­dir com un llamp després del fracàs rela­tiu de l'etapa de Colo­rado i de l'invent de la ràdio, sovint sota tem­pes­tes vio­len­tes car­re­ga­des de llam­pecs.

No em costa escriure que d'entrada vaig pen­sar que Eche­noz havia escrit una novel·la d'encàrrec, molt a l'abast d'algú que com ell va estu­diar engi­nye­ria i que fa temps que viu o que suposo que prova de viure d'escriure. I això no obs­tant, Llam­pecs val la pena perquè Eche­noz és un mes­tre. Concís, breu, irònic, enginyós, esforçada­ment clar, ser­vint-se d'una prosa apa­rent­ment sen­zi­lla, sap trans­me­tre una emoció d'alt vol­tatge. Hi tro­ba­ran molts d'aquells trets que ens fan humans i que, para­do­xal­ment també, sovint ens allu­nyen dels indi­vi­dus de la nos­tra espècie: l'enveja, l'ego, l'interès, l'avarícia, la cru­el­tat, la soli­tud, l'engany, la perfídia, l'obsessió i l'amor encara que sigui als ocells.

Pot­ser per damunt de tot des­taca l'excen­tri­ci­tat obses­siva de Gre­gor, tan ben dotat per inven­tar com incapaç de ren­di­bi­lit­zar els seus invents. Més amoïnat per moure's en un entorn ascètic que no per rela­ci­o­nar-se amb algú, des­comp­tant –i encara par­ci­al­ment– Ethel Axel­rod, heus aquí un geni incapaç de fer-se un lloc sòlid al món. Jo diria que a quasi tot­hom li hau­ria agra­dat haver cone­gut algú com Gre­gor, fins i tot haver-hi inti­mat. Amb la mateixa una­ni­mi­tat, però que ningú no vol­dria haver estat com ell, tan supre­ma­ment infe­rior, per enten­dre'ns. Nosal­tres que, quan volem inven­tar, comen­cem deam­bu­lant per Ikea.