Rellotges i campanars

El 50% dels autors que sig­nem aquest arti­cle diem les hores pel “sis­tema de cam­pa­nar” que, si bé l'eti­queta pot sor­pren­dre, con­sis­teix a con­si­de­rar que l'hora comença a l'hora ante­rior i un minut, i que avança per quarts. Hem de pen­sar que el cam­pa­nar ha tocat l'hora i, segons quin, també els quarts. Un quart d'una, per exem­ple. I dos quarts i tres quarts. Fins que es com­pleta l'hora i el cam­pa­nar la toca. És la una.

Però els quarts es poden sub­di­vi­dir en mit­jos quarts, cosa que ni el cam­pa­nar ni els estran­gers, entre d'altres, no solen por­tar gaire bé. Mig quart de dues, per exem­ple. O un quart i mig de dues. O dos quarts i cinc minuts de dues, perquè els minuts també comp­ten. Ara començarien les expres­si­ons específiques per a referències horàries impre­ci­ses. A quina hora vindràs? A quarts de dues. El marge d'arri­bada és generós.

Però l'altre 50% dels autors que sig­nem aquest arti­cle diem les hores pel “sis­tema de rellotge”, que és una manera prou antiga i prou genuïna fora del Prin­ci­pat, fins i tot dins mateix del Prin­ci­pat però en els extrems, com a Tor­tosa. En aquest cas l'hora no comença a l'hora ante­rior sinó a la que acaba de tocar (o d'asse­nya­lar el rellotge) i té com a fracció bàsica la mitja hora. La una i quart ve pri­mer i la una i mitja, després. Si aquests trenta minuts no per­ta­nyen a la pri­mera mitja hora, sinó a la segona, ales­ho­res es compta per defecte de l'hora següent. Les dos (no les dues!) menys quart. I els minuts, lògica­ment, que no pas­sen deba­des: les dos menys deu, les dos menys cinc.

Diu la gramàtica que hi ha par­lars, sobre­tot valen­ci­ans, en què el sis­tema de rellotge con­viu par­ci­al­ment amb el sis­tema de cam­pa­nar: Són tres quarts per a les dos. I, més esporàdica­ment, Són dos quarts per a les dos.

Com que la gramàtica dóna per bons els dos sis­te­mes d'acord amb el par­lar de cadascú i amb el regis­tre en què s'expressa, el 100% dels autors que sig­nem aquest arti­cle con­ti­nu­a­rem que­dant cada dia per dinar a un quart de tres (el 50%) o a les dos i quart (l'altre 50%), que és el mateix. El pro­blema és si la resta d'usu­a­ris de la gramàtica, en lle­gir que els dos sis­te­mes són cor­rec­tes, enten­dran pot­ser que els poden inter­can­viar. O que legítima­ment poden fer ser­vir un sis­tema o l'altre. Ho sabem: la gramàtica no diu ben bé que són cor­rec­tes. Diu que “és habi­tual”, “nor­mal­ment”, “solen”, etc. Per això caldrà que la Gramàtica essen­cial en què tre­ba­lla M. Josep Cuenca ens ajudi a inter­pre­tar les pres­crip­ci­ons de la gramàtica nor­ma­tiva.

Fixem-nos què fan a Cata­lu­nya Ràdio, amb tot l'encert: si el locu­tor parla des de Cata­lu­nya, amb l'accent que sigui, uti­litza el sis­tema de cam­pa­nar (el del Prin­ci­pat). Però els cor­res­pon­sals de fora de Cata­lu­nya diuen l'hora amb el sis­tema de rellotge (el sis­tema de fora del Prin­ci­pat).