cultura

pintura

L'original ets tu

Alfons Bor­rell (Saba­dell, 1931) té una manera molt diver­tida d'expli­car la seva pin­tura. El seu signe del zodíac és Gèminis i diu que quan es mira les seves obres es ben pensa que les ha pin­tat “el bessó”. “Però si jo només dono de men­jar a les bes­ti­o­les del meu jardí, els pei­xos de l'estany i els ocells que em vénen a veure cada dia! Hi ha artis­tes que neces­si­ten anar a Nova York o a París per moti­var-se, no parar de fer coses i estar en l'elit. Doncs jo sóc tot el con­trari: no em moc d'aquí, no faig res, o com a mínim no en pro­voco cap, i visc molt solitària­ment.”

Aquest dis­tan­ci­a­ment amb el propi tre­ball ha blin­dat al llarg de sis dècades la seva lli­ber­tat cre­a­tiva. Bor­rell ha sigut i és una rara avis per la seva acti­tud incon­for­mista per natu­ra­lesa con­tra el que s'espera d'un artista, no només en la seva obra sinó també en el seu modus ope­randi per asso­lir la glòria. Per no tenir, no ha vol­gut ni tenir influències d'altres artis­tes. El rebenta que li diguin el Rothko català o que com­pa­rin els seus qua­drats negres amb els de Male­vitx; dit això, Bor­rell du la història de l'art dins del cap, que quedi clar.

Anar per lliure es paga car en el món de l'art. I a Bor­rell li han pas­sat una fac­tura d'espant. Quan evoca els períodes més difícils, que han sigut molts i llargs, invoca les poques per­so­nes que sem­pre van creure en ell, fona­men­tal­ment dues: Brossa i Pere­jaume. “Ells em van sal­var”. Però el cert és que el reco­nei­xe­ment a la seva tra­jectòria ha aca­bat arri­bant. L'any pas­sat, la Fun­dació Miró el va rei­vin­di­car com a un dels grans pin­tors de l'art català del dar­rer mig segle en una esplèndida expo­sició retros­pec­tiva en què tot el seu art enllu­er­nava. “No sé si aquesta mos­tra m'ha con­sa­grat [riu], però sí que m'ha dei­xat més tran­quil. M'entris­tia que no se'm tingués en con­si­de­ració... Però, vaja, que molta culpa la tinc jo per haver vis­cut tan reclòs”, admet.

Des de lla­vors, tot ha seguit trans­cor­rent en el seu jardí, la incu­ba­dora de l'alquímia de la seva pin­tura, con­tigu a un taller d'on ara ha sor­tit un ampli con­junt de peces de cre­ació recent per lluir a la gale­ria Joan Prats de Bar­ce­lona. Feia cinc anys de la seva dar­rera expo­sició en aquest espai. Als seus 85 anys, Bor­rell cer­ti­fica una ener­gia i una fer­mesa cre­a­ti­ves en una col·lecció de pin­tu­res i de dibui­xos, molts grans for­mats però no per això menys íntims, que seguei­xen obce­cats a cap­tu­rar el llen­guatge de les emo­ci­ons i a inter­ro­gar-se sobre el drama de la vida, el maleït tic-tac que marca la nos­tra des­a­pa­rició.

Cons­tant i cohe­rent, però en cap cas repe­ti­tiu ni este­re­o­ti­pat. En el seu art no hi ha patrons. “És com un joc de màgia, sé quan començo però mai com acabo. Sem­pre és una sor­presa. L'ori­gi­na­li­tat no és enlloc més que en tu mateix. L'ori­gi­nal ets tu!”. Bor­rell pinta per com­pren­dre i per com­pren­dre's. És un home emo­ci­o­nal­ment ines­ta­ble –“estic car­re­gat de dub­tes, de pors i de mis­te­ris”– que vol­dria ser pin­tura i no pas pin­tor. Aquest con­cepte –perquè sí, perquè ho és molt, de con­cep­tual– és l'única coor­de­nada que con­du­eix al seu tre­ball. “Jo no pinto per demos­trar que sóc capaç de pin­tar el que veig. Jo pinto el que sóc. Quan dic que m'agra­da­ria ser pin­tura vull dir que m'agra­da­ria que­dar tenyit de taronja quan surt el sol i de blau després de sub­mer­gir-me al mar. I aquest espe­rit inva­sor del color és el que té la meva pin­tura cap a la per­sona que la mira”, raona. I així és tant per a les teles de caràcter llu­minós com per a les de tona­li­tats fos­ques. Uns negres que no poden fre­nar uns blancs que pres­si­o­nen per fugir del qua­dre. “És la meva manera de dir: encara res­piro, encara neces­sito la vida!”

La jove artista Ali­cia Kopf li ha sig­nat el text de pre­sen­tació de la mos­tra. Kopf, talent a l'alça, no estava fami­li­a­rit­zada amb l'obra de Bor­rell, però ha que­dat cap­ti­vada per l'essen­ci­a­li­tat de la seva pin­tura. “La radi­ca­li­tat que a tants els va cos­tar veure ella l'ha detec­tat de seguida”, etziba, feliç, el pin­tor.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia