El món s'enfonsa i patim per un gosset

El pro­to­col de les pel·lícules de catàstrofe sol esta­blir que, en els moments de màxim perill, quan una part de la huma­ni­tat –o tota– està a punt de des­a­parèixer, l'espec­ta­dor no patirà pels ciu­ta­dans del món sinó pel destí d'un gos­set per­dut enmig de la catàstrofe. 2012, el nou mega­pro­ducte de Roland Emme­rich, es manté fidel a aquest pro­to­col, però no s'adona que el gos­set que uti­litza és tant repel·lent que difícil­ment ens fa llàstima. De fet, no és només el pro­to­col del gos­set allò que la pel·lícula posa en joc, sinó tot els ele­ments que com­po­nen el cinema de catàstrofe més tro­nat. L'expli­cació pseu­do­ci­en­ti­fista s'aguanta per un fil i no res­pon a cap mínim rigor lògic. La des­trucció del món és vista a par­tir dels ulls d'un seguit de per­so­nat­ges que viuen i tre­ba­llen als Estats Units. El pre­si­dent dels Estats Units és mos­trat com un home ínte­gre capaç de sacri­fi­car-se per a la huma­ni­tat. Men­tres­tant, els polítics es mos­tren com a éssers cor­rup­tes, els bons de la història són els científics. El destí col·lec­tiu es troba supe­di­tat a les des­ven­tu­res d'una família que la catàstrofe torna a estruc­tu­rar, en què els nens ser­vei­xen per accen­tuar el caràcter sen­ti­men­tal del relat. La des­trucció està apun­ta­lada a la manera d'un con­tra­re­llotge i el destí dels humans depèn de l'eficàcia de l'heroi per resol­dre la situ­ació en el dar­rer moment, quan falti un segon perquè tot esclati. Les dis­cus­si­ons sobre l'altru­isme i l'ego­isme adqui­rei­xen el caràcter de ser­mons fàcil­ment iden­ti­fi­ca­bles amb certa moral cris­ti­ana i el camí al nou món és vist com un camí d'expi­ació dels pecats pro­vo­cats pels exces­sos d'una huma­ni­tat deter­mi­nada. Final­ment, tots els recur­sos sen­ti­men­tals es tro­ben supe­di­tats a l'espec­ta­cle que suposa l'atracció. A 2012, hi ha uns quants moments dig­nes de vide­o­joc, en què els pro­ta­go­nis­tes han de córrer men­tre els cauen tones de roques en erupció o hau­ran d'aven­tu­rar-se a volar per damunt dels ter­ratrèmols i els tsu­na­mis, amb un vell avió atro­ti­nat. Allò que importa no és tant la pos­si­bi­li­tat de tro­bar un mínim de ver­sem­blança, sinó el fet d'atra­par l'espec­ta­dor amb els recur­sos més tro­nats: una acció desen­fre­nada en un pai­satge límit i un seguit d'emo­ci­ons fulle­to­nes­ques que apel·lin als ins­tints més pri­ma­ris. Tot aquest seguit de greu­ges són pro­pis de la deriva que els dar­rers anys ha pres el gènere catas­tro­fista. En els anys noranta, alguns rea­lit­za­dors de Hollywood d'ori­gen euro­peu es varen ado­nar que allò que veri­ta­ble­ment interes­sava l'espec­ta­dor no era tant mos­trar la lluita per la super­vivència sinó la pos­si­bi­li­tat de dei­xar-lo pas­se­jar per l'inte­rior d'un vide­o­joc sofis­ti­cat. 2012 vol pre­sen­tar-se com una pel·lícula gran­di­osa, com­pendi de tot allò pit­jor del cinema catas­tro­fista dels dar­rers anys. En el seu inte­rior, tot és exa­ge­rat, tot es troba des­me­su­rat i res no té cap mínima coherència. La duració és tant llarga que el relat esdevé insu­por­ta­ble. Els efec­tes espe­ci­als per­den tota cre­di­bi­li­tat i la història que s'explica és tan tro­nada que podria for­mar part d'una veri­ta­ble anto­lo­gia dels dis­ba­rats. El món s'enfonsa i Noé res­sus­cita amb la seva arca. Un des­propòsit!