El ZÀPING
El crac: més farsa que mai
Joel Joan manté la càrrega d'autoparòdia per sobre l'autocomplaença en la segona temporada
Els primers cinc minuts d' El crac , en concret el diàleg entre el personatge Joel Joan amb la Sandra que interpreta Sílvia Espígul, són demolidors quant a la càrrega d'autoparòdia. Un problema en el càsting permet a Joel Joan tirar dards directes a Julio Manrique o Lluís Homar i fins i tot a La Riera, o La Riota, tal i com, despectivament, anomena el serial d'èxit de TV3, la cadena que li estrena la sèrie, arriscada, diferent, no pensada per a audiències majoritàries, de quan el mitjà televisiu era hegemònic en l'entreteniment i la mateixa cadena que li ha renovat una segona temporada, no sense dificultats. És bo recuperar el primer episodi després de l'esperat retorn, de l'estrena de la segona temporada. Perquè és en aquest moment, en què la sèrie va fer declaració d'intencions, no sempre del grat d'un públic que volia el Joel Joan de Porca Misèria, i fins i tot el Joel Joan de Plats bruts. Un apart per a Plats bruts, el mèrit de la qual és –a banda d'haver-se convertit en un flotador d'audiències a l'estiu– haver esdevingut un clàssic de l'humor contemporani, un referent d'una època com en el seu moment va ser el Doctor Caparrós d'en Capri, perquè cadascú, a la seva manera, ha reinventat la comèdia a la catalana, sense considerar l'etiqueta identitària pejorativa; és més com un tret identificatiu, un valor com ho té l'humor britànic, amb el qual sempre ens posem dempeus. I El crac s'inscriu en aquesta línia: a la catalana i a la moderna. Com en el seu moment va fer Pop ràpid, una sèrie, desapercebuda, que vista ara continua més vigent encara. Marc Crehuet, per què no hi tornes?
El món real dels actors és el de la farsa i s'explicitava en la primera temporada amb el rodatge de la pel·lícula sobre un heroi del 1714. Però encara la farsa és encara més exagerada en el teatre , en la impostura d'una cultura pretensiosa i elevada. I d'això se'n riu, i molt, El crac, en un retorn en què comença amb una concessió al gag d'humor més popular: Quim Masferrer fent un cameo d'El foraster com si fos en una vinyeta del TBO de la família Ulisses perdut entre els korowai i on en comptes de salvar l'home blanc de l'olla, troba Joel Joan en un ritus sadomasoquista de confraternització. L'ego s'ha tornat zen. Però això és també una impostura. Com la farsa de les arts escèniques, se'n fum d'aquesta nova era new age amb frases motivacionals i de tota la cultureta que hi sucumbeix. Una màscara més amb què el personatge es protegeix i es reinventa per tornar aclamat per les masses i per estelades; fins i tot el procés és utilitzat com a eina de paròdia quan és explícita, de fa anys, la implicació de Joel Joan en la independència.
L'episodi, però, és sublim quan retrata la gala dels Gaudí. I és que El crac es va gestar com a idea després de la polèmica cerimònia dels premis Gaudí en la qual Joel Joan va ser el centre de les crítiques. Gran paròdia. I no només per com Clara Segura, plorosa, accentuant el dramatisme, acapara les nominacions com la Meryl Streep catalana. Sobretot el moment entre bastidors (hauríem de dir urinaris) entre Joel Joan i Julio Manrique, el rival que s'ha prestat a jugar a ser l'actor de teatre per excel·lència i el seductor nat. Perquè l'ego necessita d'una rèplica. I el tete Roger Coma, que ha fet una escena de llit, sap que el seu destí és Hollywood.
El crac es va fer curt i va divertir. I al final és el que compta, per moltes anàlisis que hi cerquem, per molt que comprovem que ha mantingut la càrrega d'autoparòdia, però que ha de saber continuar per la línia de la subtilesa, per fer valdre la marca d'autor per sobre la complaença de la comèdia típica més atípica.
