Un món de merda

Hi ha pocs tex­tos tan des­a­gra­da­bles, esca­tològics, feri­dors, cru­els, sor­ne­guers, incòmodes, pro­vo­ca­tius, des­es­pe­rançadors i dolo­ro­sos com Les pre­si­den­tes, la pri­mera obra que va publi­car, el 1990, el dra­ma­turg austríac Wer­ner Schwab (1958-1994) i que va incloure en el volum Dra­mes fecals (1991). Schwab retrata una mena d'inframón que habi­ten tres dones incul­tes, vul­gars, bar­ro­e­res fins a límits insos­pi­tats, d'una reli­gi­o­si­tat pro­pera al fana­tisme i a la supers­tició, tot i que en dife­rents gra­da­ci­ons. Totes tres es rela­ci­o­nen, man­te­nen con­ver­ses i dis­pu­tes, fins i tot es bara­llen, a la cuina d'una d'elles, Erna –segui­dora deli­tosa de Karol Woij­tila–; un deco­rat que és una mera­ve­lla pel detall i per com reflec­teix la mar­gi­na­li­tat de les seves habi­tants: mobles rònecs, des­pin­tats, llar­do­sos i d'estil desi­gual, com si hagues­sin estat reco­llits, no ja d'un con­te­ni­dor, sinó direc­ta­ment del desguàs; a la paret del fons, d'un blau fugis­ser, hi penja un mirall escros­to­nat, diver­ses fotos de sants d'un blanc i negre des­ne­rit, i hi ha espais buits des­ti­nats a les imat­ges dels néts que mai arri­ba­ran; una pica de llauna, una mise­ra­ble cui­neta de gas al cos­tat d'un armari apa­ra­dor que cau a tros­sos i, a la dreta, un excu­sat minúscul, que s'assem­bla a la caixa d'un ascen­sor.

El pri­mer acte explora el ter­reny per­so­nal de cada una d'elles. Erna, una pen­si­o­nista, obses­si­o­nada amb la religió, l'estalvi i pre­so­nera d'una mena de mons­tre, el seu fill Her­mann; Greta és la més des­ver­go­nyida, també la més cruel, divor­ci­ada, és tes­ti­moni de les rela­ci­ons inces­tu­o­ses del seu marit, amb la seva filla i, més tard, tots dos l'aban­do­nen, un per casar-se amb una jove ori­en­tal i l'altra per mar­xar a Austràlia, i li queda com a única com­pa­nyia un ca; la ter­cera, Mari­edl, és la més jove, pateix alguna mena de dis­mi­nució psíquica, però és la més lúcida i per això la més incòmoda, la que per­so­na­lit­zarà la crítica social i reli­gi­osa, la que s'ocupa de desem­bus­sar els vàters amb habi­li­tat, «a pèl», sense guants, els vàters de «les cases més dis­tin­gi­des», on és rebuda amb deferència perquè arriba per des­lliu­rar-los de la merda, i el seu relat arriba a pro­vo­car males­tar físic en l'espec­ta­dor. La fe (catòlica), la caca, el sexe i la família cen­tren el pri­mer acte, espe­ci­al­ment la fe, que és motiu de dis­pu­tes idi­o­tes entre Greta i Erna, men­tre Mari­edl, amant de la figura de la Verge Maria amb la constància dels beneits, mira de posar-hi pau. Les coti­lles morals i soci­als, la cen­sura, que­den a les envis­tes. Entre el pri­mer i el segon acte, unes cri­a­tu­res juguen amb pals a pun­xar les actrius, mate­rial exànime, estas­sa­des com caga­llons al terra de l'esce­nari, amb la curi­o­si­tat de qui remena una tifa de vaca però amb compte de no tre­pit­jar l'espai escènic, no fos cas que s'emmas­ca­res­sin.

Al segon acte s'enge­guen tots els meca­nis­mes d'evasió de la rea­li­tat, mit­jançant l'alco­hol, en una supo­sada festa. Greta lliga amb un músic, un fogós intèrpret de tuba; Erna fan­ta­si­eja amb l'idil·li cast que manté amb un car­nis­ser, Karol Woij­tila, espe­ci­a­lit­zat en l'ela­bo­ració de boti­farra de fetge, men­tre que Mari­edl s'ima­gina acla­mada desem­bus­sant vàters, dels quals al final sem­pre extreu coses bones. Totes tres entren en una mena d'èxtasi oníric, histèric, que bar­reja ele­ments de la rea­li­tat amb la fan­ta­sia, ver­ba­lit­zant els seus desit­jos més ocults. Fins que Mari­edl, el per­so­natge en discòrdia, trans­forma la fan­ta­sia en un mal­son, des­trossa sense pie­tat l'únic refugi de les seves dues com­pa­nyes, frus­tra la fugida de Greta i Erna d'un món de merda, men­tre pro­ta­go­nitza una ascensió al cel en cos i ànima, durant la qual coin­ci­deix amb la Verge Maria, de mirada bon­da­dosa. Ho paga amb la vida: acaba dego­llada per les seves com­pa­nyes a la taula de la cuina. I la Verge apa­reix a l'esce­nari.

Es poden des­ta­car mol­tes coses d'aquest mun­tatge, però per damunt de tot hi ha les inter­pre­ta­ci­ons col­pi­do­res de les tres actrius que Lupa diri­geix magis­tral­ment, capa­ces de com­moure pro­fun­da­ment el públic. D'aquest tipus d'actrius, malau­ra­da­ment, no n'hi ha en aquest país.