Una tarda al súper (mirant càmeres)

És un autèntic mis­teri, a vega­des, què és el que impulsa a un pro­gra­ma­dor a con­trac­tar segons què. Hi ha algun motiu que se'ns escapa pel qual Tem­po­rada Alta va deci­dir que Roger Ber­nat havia de ser al car­tell d'aquest any. Ratera, ai, no, que és Pura coin­cidència –quan­tes vega­des deu haver can­viat de nom?–, també es podria titu­lar Una tarda al súper (mirant les càmeres de segu­re­tat de les cai­xe­res). No hi ha reflexió, no hi ha espec­ta­cle, no hi ha tea­tre, no hi ha res. Bé, sí, hi ha un avor­ri­ment mor­tal. D'això n'hi ha a gava­dals. La pre­sen­tació de l'espec­ta­cle està far­cida de fra­ses pre­ten­si­o­ses, com que «és el que el públic mai va ima­gi­nar veure en un tea­tre», que es tracta «d'una posada en escena» quan no n'hi ha cap, o que Roger Ber­nat cons­tru­eix «arqui­tec­tu­res escèniques», quan demos­tra que ni tan sols és capaç de cons­truir un dis­curs. Les imat­ges d'unes quan­tes càmeres de segu­re­tat que gra­ven com va arri­bant el públic i que es pro­jec­ten poste­ri­or­ment, inter­ca­lant text que en part prové de la peça Insults al públic (Peter Handke), jun­ta­ment amb el públic, asse­gut, mirant-se a ell mateix, és tot el que hi ha. És tan poc, que ni tan sols t'ofèn. El pit­jor que es pot dir d'un espec­ta­cle és que et deixa indi­fe­rent, com és el cas.